Fal·làcies sobre veganisme

El veganisme és un tema que sovint crea rebombori a les xarxes, en forma de discussions que -com hem comentat altres vegades- tenen més a veure amb la ridiculització de l’adversari i la reafirmació en les posicions pròpies que no pas amb l’interès d’esclarir els temes en qüestió.

Les piulades que em disposo a comentar formen part de les converses que es van mantenir a Twitter al voltant de la vaga que es va convocar a l’escorxador de l’empresa Esfosa el 29 i 30 de març de 2016. Com que moltes de les persones més actives en la militància pels drets dels animals no humans també ho són en la lluita d’altres col·lectius que pateixen opressió, també la de la classe obrera, es van donar diverses reflexions al voltant de les contradiccions que representava recolzar una vaga en un escorxador. La vaga vol millorar les condicions de treball de les treballadores i treballadors -moltes d’elles a més persones migrades- d’una empresa que causa el sofriment i una mort violenta a desenes de milers d’animals no humans al dia.

En un moment donat comencen a aparèixer crítiques a aquestes reflexions, i comencem a trobar atacs al veganisme en general, independentment de la vaga en si. Moltes fal·làcies van veure la llum del dia durant aquest debat, i ara en veurem algunes.

El premi se l’enduria @_ru_ben, com ara veurem. Per començar, vegem les fal·làcies ad personam que ataquen el suposat origen social de les persones veganes.

ad hominem _Ru_ben_1

ad hominem _Ru_ben_2

El que @_ru_ben ve a donar a entendre és que el veganisme és quelcom que només interessa a persones de classe acomodada. Un esquema argumentatiu possible seria:

P1. El veganisme és propi de pijos (sic).

P2. Els pijos (sic) són enemics de classe de la classe obrera.

C. Qualsevol argument de les persones veganes sobre lluita de classes ha de ser menystingut o ignorat.

En comptes de tenir en consideració els arguments en si per atacar-los, @_ru_ben ataca les circumstàncies personals com a pretext per desautoritzar qualsevol argument, cometent una fal·làcia ad personam del subtipus que Bordes anomena “enverinant el pou”, ja que el que es fa és crear la desconfiança en qualsevol opinió de qui rep l’atac.

En una altra piulada trobem un altre tipus d’argument -que considero fal·laç.

testaferro_Ru_ben

Aquí hi trobem una fal·làcia del testaferro, en la que es caricaturitza la posició adversària a fi de rebatre-la en una versió fàcil de desacreditar, quan en realitat els arguments més potents queden sense resposta.

P1. El veganisme es limita a estimar els animals.

P2. Estimar els animals no és quelcom que t’enfronti al poder.

P3. Per canviar realment les coses cal enfrontar-se al poder.

C. El veganisme és inútil per canviar les coses.

La simple consulta de la Viquipèdia en el seu article sobre el veganisme ofereix una visió molt més complexa sobre què és i de les implicacions que té, aspectes que no té en compte l’autor o autora dels tuits exposats.

En van aparèixer moltes més, de fal·làcies, us animo a trobar-les!

Marc Bertomeu, Eurolliga i l'”i tu més”

A principis de gener d’aquest any, Marc Bertomeu va ser escollit secretari general del consell ciutadà de Podem a la ciutat de Barcelona. Els dies següents, i sobretot arran d’unes declaracions de Bertomeu a RAC1, en les que criticava la CUP per haver “signat un xec en blanc a CiU” amb la celebració de la pseudoconsulta del passat 9 de novembre, a les xarxes socials simpatitzants de Podem i de l’Esquerra Independentista s’enfrontaven acaloradament en alguns casos.

Amb les discussions acalorades -i és igual si ens discutim a Twitter, a l’assemblea o al bar- cal vigilar molt, car és molt probable que acabem allunyant-nos d’una ètica del discurs com la que es proposava en una altra entrada d’aquest blog; sovint, ens n’adonem més tard, un cop ja hem ferit altres persones amb desqualificacions, atacs personals i d’altres actes de parla que no aporten res a debats de fons. No descarto que hi hagi persones que tinguin la intenció de ferir però, en tot cas, l’objectiu de cercar la veritat, o un espai mínim d’acord, hauria de primar per la majoria de gent; si no, estem perdent el temps.

En aquest cas, com en molts d’altres, és senzill trobar fal·làcies, ja que es van emprar arguments que no tenien res a veure amb el fons de la qüestió. Ja vaig fer referència a la fal·làcia ad personam abusiva apel·lant a la joventut de Bertomeu en una altra entrada. Però un altre dels arguments que es van fer servir contra ell va ser el del seu origen familiar, incorrent en una nova fal·làcia ad personam, en aquest cas, circumstancial:

romà ad personam

La validesa dels arguments de Bertomeu, segons això, quedaria compromesa pel fet de ser fill de qui és, ja que l’Eurolliga és una institució “del règim” o “de la casta”. Per bé que existeix la possibilitat d’argumentar raonablement ad personam -com veurem en una futura entrada-, no és possible fer-ho per rebatre arguments concrets. Una cita que il·lustra molt bé què vull dir és la següent, de Samuel Johnson, que alhora cita Francis Bacon:

No, senyor, un argument és un argument. No puc evitar fer-hi atenció si és bo. Si es tractés d’un testimoni, podria deixar-lo de banda […] Bacon ofereix sobre aquest tema una bella imatge: el testimoni és com una fletxa llançada mitjançant un gran arc; la seva força depèn de la mà que el sosté. L’argument és com una fletxa llançada des d’una ballesta; té la mateixa força encara que la llanci una criatura.

Per tant, l’argument -no els simples testimonis- té una autonomia que el fa immune als atacs contra qui els proposa. L’argument o bé és raonable o bé no ho és, però no depèn de la respectabilitat de qui l’emet.

Una altra fal·làcia que es comet molt sovint i que trobem també en aquest debat és la fal·làcia ad personam tu quoque, llatinada que podríem traduir com “i tu més”, i que ens recorda que les discussions entre persones adultes no es diferencien tant de les que poden tenir les criatures:

leandre ad personamReconstruïm l’esquema argumentatiu:

P1. Marc Bertomeu és fill del director de l’Eurolliga.
P2. L’Eurolliga és “casta”.

C. Bertomeu no pot criticar que CUP pacti amb CiU perquè ell mateix està associat a la “casta”.

En aquest tipus de fal·làcia s’acusa la persona adversària del mateix comportament que aquesta està denunciant. De nou, ens trobem amb una fal·làcia que contravé el criteri de rellevància ja que que la persona tingui el mateix comportament que critica no és en sí mateix una raó que desacrediti l’argument.

Un altre exemple, amb una fal·làcia tu quoque que respon l’anterior fal·làcia:

ArqGlamurós tu quoqueEn aquesta piulada, @arqueoleg fa referència, amb molta seguretat, a Pau Llonch, que també havia criticat Marc Bertomeu amb d’altres arguments. Aquí estic suposant que @arqueoleg fa una amalgama de tots els arguments que apel·laven a l’origen familiar de Bertomeu, els associa a l’Esquerra Independentista, i converteix l’atac a Llonch (tu quoque) en un atac generalitzat.

P1. L’Esquerra Independentista té com a membre Pau Llonch.
P2. La família Llonch té com a membre un empresari, burgès i alcalde franquista.

C. L’Esquerra Independentista no pot criticar els orígens familiars de Bertomeu.

Com veiem, tu quoque sobre tu quoque.

És sorprenent quanta informació pot contenir una piulada, i quantes fal·làcies es poden cometre en 140 caràcters. És possible que en molts casos se n’hi pugui trobar més en nivells diferents d’interpretació. Amb ànim analític ometo aquelles fal·làcies que no m’interessa comentar, ja que això podria dificultar encara més la lectura del blog. Qualsevol comentari o crítica al respecte serà benvinguda!

(Nota final: com s’ha expressat a la presentació i justificació del blog, l’únic objectiu d’aquest és divulgar l’estudi de les fal·làcies com a eina per a una millor argumentació. No es tracta de defensar certes postures polítiques, per molt que jo tingui unes afinitats o unes altres, i tracto de buscar exemples a tot l’espectre ideològic per donar un ventall equilibrat. Per tant, vull que quedi clar que ni la tria dels exemples ni la reconstrucció dels esquemes argumentatius denoten el meu acord o desacord amb els mateixos; només m’interessa la raonabilitat o no de l’argument.

Aquesta precisió la dono per entesa per tot el blog, però he cregut convenient explicitar-la aquí ja que aquesta entrada tracta d’un debat força encès i se’n podria malinterpretar l’objectiu.)

Ciutat Morta, Arcadi Espada i el poder adult

El 8 de desembre del 2014, Arcadi Espada publicava al diari EL MUNDO un comentari sobre el documental Ciutat Morta, dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega. El comentari es titula “Empate a muertos“, en referència a un suposat equilibri entre el suïcidi de Patrícia Heras i l’atac rebut per un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona la nit que s’inicien els fets anomenats cas del 4F, que explica el documental.

Aquest comentari d’Espada dóna una idea clara de com cometre la fal·làcia ad personam per desacreditar el treball d’Artigas i Ortega. Llegint l’article, s’observa com Espada se centra en l’edat dels directors per atacar indirectament la legitimitat del documental (de pas, relacionant-ho tot amb el seu rebuig als canvis que les noves vies d’expressió troben en la difusió per internet).

espada ad personam 1Reconstruïm l’esquema argumentatiu:

P1. La facilitat d’exhibició dels treballs artístics provoca la circulació de treballs de gent jove.
P2. Els treballs de gent jove són exercicis d’aprenentatge.
P3. Els treballs d’aprenentatge haurien de restar amagats per la seva manca de qualitat.

C. Ciutat Morta manca de qualitat.

No us enganyaré, un sol fragment com aquest pot incórrer en més d’una fal·làcia, però em centro en la desqualificació que es fa del jovent, encara més patent en l’ús de l’expressió “cualquier quinceañero“, en un sentit pejoratiu, incorrent en una vulneració del principi de claredat per llenguatge connotat -en aquest cas, negativament.

Les fal·làcies ad personam tenen subtipus, segons l’objectiu de l’atac. En aquest cas, on s’ataca els directors del documental per la seva joventut, es tractaria d’una fal·làcia ad personam abusiva, perquè l’atac s’efectua contra les característiques que formen part de la identitat de la persona (edat, fenotip, ètnia, gènere, etc.). No es tracta de si els directors poden ser considerats joves o no (una categoria prou indeterminada) sinó del fet que Espada els ataca per això.

espada ad personam 2Aquí, tot i que l’autor elogia el treball per la serietat de la investigació, de nou associa la joventut amb la “incontinència” i la “ingenuïtat”, conceptes fàcilment associables a les persones joves a causa dels prejudicis contra aquest col·lectiu. Un darrer fragment:

espada ad personam 3De nou, la “passió” juvenil porta, segons Espada, a una visió esbiaixada dels fets, per bé que la investigació ha estat “encomiable”.

Els prejudicis que porten a menystenir el jovent com a col·lectiu estan molt arrelats a la societat, i són terreny abonat perquè comentaris fal·laços com els d’Espada passin com a vàlids quan tenim una infinitat de contraexemples per desmentir que tot allò que fa la gent jove és dolent o indigne de consideració.

Em ve al cap l’episodi d’atacs que va rebre fa unes setmanes Marc Bertomeu a Twitter després de ser escollit Secretari General de Podem Barcelona; n’hi va haver que l’atacaven per la seva joventut, i no pel programa o per les idees que defensava, estratègia aquesta darrera molt més honesta i efectiva. Al respecte, João França va escriure una entrada al seu blog reflexionant sobre l’episodi.

També us recomano (i això ja és una preferència personal) el blog rebels.cat i el seu llibre “Rebels amb causa. Manifest contra el poder adult” editat per Tigre de Paper; permet reflexionar sobre els prejudicis existents contra els i les joves.

Fal·làcia ad personam, “piropos” i assetjament al carrer

(Nota prèvia: he optat per la denominació “ad personam” per aquesta fal·làcia, en contra de la denominació habitual “ad hominem“, per raons de paritat del llenguatge. Ad hominem es pot traduir com a “dirigida a l’home” -en principi fent referència a la accepció androcèntrica d'”home” com a sinònim d’ésser humà- i ad personam, com a “dirigida a la persona”. Opto per aquesta darrera formulació per no fer un ús sexista del llenguatge, tenint en compte a més que la diferència a nivell de significat és inexistent.

Malgrat això, la majoria de manuals -inclòs el de Bordes (2011)- i recursos sobre fal·làcies i argumentació s’hi refereixen com ad hominem, terme molt més conegut. Vet aquí el perquè d’aquesta nota prèvia.)

Les declaracions d’Ángeles Carmona, presidenta de l’Observatori contra la Violència de Gènere del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), assegurant que el “piropo” suposa una invasió a la intimitat de les dones, i defensant la importància d’eradicar-lo, han provocat un seguit de reaccions, a favor i en contra, a les xarxes socials.

A Twitter, en concret, hi ha hagut iniciatives per visibilitzar la problemàtica amb el hashtag #EliminaunPiropo, o #PiropeaaPedroJota com a reacció a la postura del periodista Pedro J. Ramírez, que ha qualificat de “tontería” les declaracions de Carmona.

El cert és que, tot i ser un debat important, no sempre a les xarxes socials -tampoc en altres àmbits- totes les persones estan disposades a cenyir-se a unes bones pràctiques argumentatives, ja siguin les que es van enunciar en una entrada anterior, o d’altres de diferents. Sovint, el que s’imposa és la desqualificació i l’insult. Això no és culpa de les xarxes socials, però en aquestes la immediatesa de la circulació de la informació i l’abast potencial dels nostres missatges ens poden induir a precipitar-nos en el que diem i en com ho diem -o bé ja tenim per costum faltar al respecte i prou.

La fal·làcia ad personam és una de les més freqüents en molts debats, i en el batibull de contribucions al debat sobre l’assetjament, els “piropos” i el seu paper en la situació de discriminació que pateixen les dones, també apareix amb freqüència. Per il·lustrar aquesta fal·làcia ad personam de manera introductòria, he agafat exemples molt evidents, però que no per això hem de passar per alt.

En què consisteix la fal·làcia ad personam? Aquest tipus de fal·làcia contravé el principi de rellevància de les bones pràctiques argumentatives. En concret, es comet quan, en comptes d’atacar l’argument de la persona adversària, s’ataquen  les seves circumstàncies, creences o  caràcter; és a dir, s’intenta desqualificar la persona, en comptes de refutar l’argument. És curiosament efectiu en el context d’un debat encès, on la persona atacada es veu en l’obligació -sobretot si hi ha públic- d’haver de defensar-se de les acusacions. En canvi, qui ha llançat l’argument fal·laç ha quedat aparentment lliure de l’obligació d’haver de donar millors raons.

Veiem-ne un exemple, sobre les declaracions d’Ángeles Carmona que comentàvem més amunt. Entre les reaccions, hi trobem aquesta:

piropos ad hominem 5Què s’està implicant en aquesta piulada (deixant de banda el “MEMA”)? Per entendre-ho millor intentarem reconstruir l’argument de manera clara:

P1. Ángeles Carmona és una persona reprimida sexualment.
P2. Al ser una persona reprimida, té una opinió esbiaixada en contra dels “piropos“.

C. L’argument de Carmona en contra dels “piropos” no és vàlid.

Fent l’anàlisi d’aquesta manera, es veu ben clara la intenció -no sempre formulada, i no sempre conscient- d’aquesta tuitaire. És important, però, destacar que, que es tracti d’una fal·làcia o no, no depèn de que les premisses (P1 o P2) siguin proposicions certes o falses, sinó de que P1 i P2 siguin rellevants i ens portin a la conclusió (C) de manera raonable.

Altrament dit: no ens interessa aquí si Ángeles Carmona és una persona reprimida sexualment o si aquesta repressió té per resultat que la seva opinió estigui esbiaixada. Ens interessa saber si aquests factors són rellevants per dir que els arguments de Carmona contra els “piropos” no són raonablement vàlids. I, com ja s’ha avançat, això no és així: atacant la persona no s’ataca l’argument.

Veiem un altre exemple, i podeu tractar de formular-lo com a argument vosaltres, per anar agafant pràctica (nota: està deixant entendre, per l’aspecte de Carmona, que aquesta s’ha operat amb intencions estètiques):

piropo ad hominem 3

Agrupades al hashtag #EliminaunPiropo, diverses persones han intentat donar visibilitat al problema de l’assetjament verbal i sexual al carrer i, com sol passar, gent que no està d’acord amb l’eliminació d’aquesta pràctica social ha donar el seu parer, caient de vegades en la fal·làcia ad personam:

piropo ad hominem 2 piropos ad hominemSi ens preocupa l’ètica del discurs, un dels exercicis saludables és l’aplicació constant del principi de caritat interpretativa quan intentem reconstruir arguments d’altri, fins i tot els que semblen tenir intencions clarament destructives. La interpretació que us proposo aquí és la següent, per molt absurda que pugui semblar:

P1. Les dones que estan en contra dels piropos no n’han rebut cap a la seva vida.
P2. Si no han rebut cap piropo, no tenen prou experiència per parlar del tema.

C. Els arguments que vénen d’aquestes dones no són vàlids.

En realitat, per reconstruir aquest argument, aquí jo he fet trampa. És prou evident que les dues piulades que us he mostrat pretenien insinuar que les dones que estan en contra dels piropos no són prou atractives com per haver-ne rebut (substituiríem P2 amb aquesta proposició), i que potser estan tan ressentides per aquest fet que volen eradicar-los (afegiríem una nova premissa P3). Si he fet aquesta petita trampa és perquè la primera versió de l’argument em semblava menys absurda que la segona i, potser, més defensable. De nou, en tot cas, ens trobem davant d’una fal·làcia ad personam claríssima. Si els arguments de qui vol acabar amb aquests piropos no són vàlids, no serà per cap circumstància personal de qui ho defensa -siguin aquestes circumstàncies reals o inventades per qui vol desqualificar.