Ad verecundiam in memoriam

Fa pocs dies va fer cinc anys de la mort de Montserrat Bordes Solanas, als 44 anys, després d’una llarga lluita contra el càncer. A molts nivells, sense ella, aquest blog no existiria, com tampoc no existirien ni la meva passió per la filosofia o la meva dèria per convertir-me en professor de filosofia a la secundària.

bordes

Per començar, la Montse és l’autora del manual Las trampas de Circe, bibliografia recomanada i base de tot allò que trobareu en aquest blog.

Però, i molt més important, la Montse em va fer entendre la filosofia com quelcom que té -o ha de tenir- un impacte real a la vida d’aquelles persones que la practiquen i de les que es troben al seu voltant. La seva pròpia pràctica docent en patia, en el bon sentit, d’aquesta manera d’entendre la matèria.

Més que no pas “aprendre” filosofia o exposar-nos a la saviesa d’un “mestre” (com passa massa cops a la universitat), el poc temps que vaig ser estudiant a les seves classes vam “fer” filosofia. Una de les coses que em va sobtar més de la seva manera de realitzar una classe era que esperava que formuléssim crítiques -i crítiques fonamentades- als temes que tocava. Molt lluny dels professors que creuen allò que imparteixen és paraula revelada i que fan de la tarima el seu escenari.

Tanmateix, això no era el més sorprenent. Un cop acabat el trimestre de l’assignatura “Filosofia de la Ciència i de la Tècnica”, ens va proposar, a aquelles persones que ho desitgéssim, poder continuar treballant temes filosòfics fora d’hores de classe, en sessions de lectura preparades per ella. No he trobat cap altra professor o professora que s’ofereixi a estendre la pràctica docent sense remuneració, en les seves hores lliures, només per amor a la pràctica filosòfica. No vol dir que no n’hi hagi, sinó que són molt poc freqüents.

Sovint, quan reviso el seu manual sobre fal·làcies, acabo tornant sobre una mateixa cita, extreta de l’apartat referent a la fal·làcia per autoritat o ad verecundiam:

“Los expertos son falibles y en muchos asuntos existen opiniones contrapuestas igualmente razonables, aunque unas reciban más publicidad que otras. Con el adagio latino debemos recordar que amicus Plato, sed magis amica veritas: el tope de la justificación no está nunca ni en una persona ni en una institución. Detenerse allí con convicción de certeza epistémica denota una actitud conservadora y bloquea todo análisis posterior: no queda argumento que diseccionar, ni datos empíricos que recabar. Y esta actitud epistémica tiene su trasunto político: el razonamiento crítico es el mayor enemigo de las dictaduras y las relaciones de dominancia. De hecho, es un anarquista consumado. Dejarse silenciar por interés ante una autoridad social, económica o cultural es su propio suicidio por petitio principii.”

Sempre hi torno per recordar-me que l’ètica del llenguatge no és un joc en l’abstracte, que no busquem fal·làcies per divertir-nos o per burxar les persones amb qui discutim, sinó perquè volem anar més enllà, discutir les opinions establertes, hegemòniques, sobre els temes que ens afecten. I fer això amb rigor, tal i com ens va ensenyar la Montse, és una presa de posició etico-política (o poliètica, com podíem sentir dir el Paco Fernández Buey, un altre professor de filosofia desaparegut els darrers temps).

És més: en els temps que estem vivint, amb l’estat actual de l’educació pública, de les pràctiques del poder dels estats i dels mitjans de comunicació, esforçar-se a raonar, a argumentar èticament, ja és un acte de resistència. O el que és el mateix, una victòria.

Serveixi aquesta humil entrada com a incomplet record de l’empremta de la Montse en totes aquelles persones que vam tenir l’oportunitat de fer filosofia amb ella.