Marc Bertomeu, Eurolliga i l'”i tu més”

A principis de gener d’aquest any, Marc Bertomeu va ser escollit secretari general del consell ciutadà de Podem a la ciutat de Barcelona. Els dies següents, i sobretot arran d’unes declaracions de Bertomeu a RAC1, en les que criticava la CUP per haver “signat un xec en blanc a CiU” amb la celebració de la pseudoconsulta del passat 9 de novembre, a les xarxes socials simpatitzants de Podem i de l’Esquerra Independentista s’enfrontaven acaloradament en alguns casos.

Amb les discussions acalorades -i és igual si ens discutim a Twitter, a l’assemblea o al bar- cal vigilar molt, car és molt probable que acabem allunyant-nos d’una ètica del discurs com la que es proposava en una altra entrada d’aquest blog; sovint, ens n’adonem més tard, un cop ja hem ferit altres persones amb desqualificacions, atacs personals i d’altres actes de parla que no aporten res a debats de fons. No descarto que hi hagi persones que tinguin la intenció de ferir però, en tot cas, l’objectiu de cercar la veritat, o un espai mínim d’acord, hauria de primar per la majoria de gent; si no, estem perdent el temps.

En aquest cas, com en molts d’altres, és senzill trobar fal·làcies, ja que es van emprar arguments que no tenien res a veure amb el fons de la qüestió. Ja vaig fer referència a la fal·làcia ad personam abusiva apel·lant a la joventut de Bertomeu en una altra entrada. Però un altre dels arguments que es van fer servir contra ell va ser el del seu origen familiar, incorrent en una nova fal·làcia ad personam, en aquest cas, circumstancial:

romà ad personam

La validesa dels arguments de Bertomeu, segons això, quedaria compromesa pel fet de ser fill de qui és, ja que l’Eurolliga és una institució “del règim” o “de la casta”. Per bé que existeix la possibilitat d’argumentar raonablement ad personam -com veurem en una futura entrada-, no és possible fer-ho per rebatre arguments concrets. Una cita que il·lustra molt bé què vull dir és la següent, de Samuel Johnson, que alhora cita Francis Bacon:

No, senyor, un argument és un argument. No puc evitar fer-hi atenció si és bo. Si es tractés d’un testimoni, podria deixar-lo de banda […] Bacon ofereix sobre aquest tema una bella imatge: el testimoni és com una fletxa llançada mitjançant un gran arc; la seva força depèn de la mà que el sosté. L’argument és com una fletxa llançada des d’una ballesta; té la mateixa força encara que la llanci una criatura.

Per tant, l’argument -no els simples testimonis- té una autonomia que el fa immune als atacs contra qui els proposa. L’argument o bé és raonable o bé no ho és, però no depèn de la respectabilitat de qui l’emet.

Una altra fal·làcia que es comet molt sovint i que trobem també en aquest debat és la fal·làcia ad personam tu quoque, llatinada que podríem traduir com “i tu més”, i que ens recorda que les discussions entre persones adultes no es diferencien tant de les que poden tenir les criatures:

leandre ad personamReconstruïm l’esquema argumentatiu:

P1. Marc Bertomeu és fill del director de l’Eurolliga.
P2. L’Eurolliga és “casta”.

C. Bertomeu no pot criticar que CUP pacti amb CiU perquè ell mateix està associat a la “casta”.

En aquest tipus de fal·làcia s’acusa la persona adversària del mateix comportament que aquesta està denunciant. De nou, ens trobem amb una fal·làcia que contravé el criteri de rellevància ja que que la persona tingui el mateix comportament que critica no és en sí mateix una raó que desacrediti l’argument.

Un altre exemple, amb una fal·làcia tu quoque que respon l’anterior fal·làcia:

ArqGlamurós tu quoqueEn aquesta piulada, @arqueoleg fa referència, amb molta seguretat, a Pau Llonch, que també havia criticat Marc Bertomeu amb d’altres arguments. Aquí estic suposant que @arqueoleg fa una amalgama de tots els arguments que apel·laven a l’origen familiar de Bertomeu, els associa a l’Esquerra Independentista, i converteix l’atac a Llonch (tu quoque) en un atac generalitzat.

P1. L’Esquerra Independentista té com a membre Pau Llonch.
P2. La família Llonch té com a membre un empresari, burgès i alcalde franquista.

C. L’Esquerra Independentista no pot criticar els orígens familiars de Bertomeu.

Com veiem, tu quoque sobre tu quoque.

És sorprenent quanta informació pot contenir una piulada, i quantes fal·làcies es poden cometre en 140 caràcters. És possible que en molts casos se n’hi pugui trobar més en nivells diferents d’interpretació. Amb ànim analític ometo aquelles fal·làcies que no m’interessa comentar, ja que això podria dificultar encara més la lectura del blog. Qualsevol comentari o crítica al respecte serà benvinguda!

(Nota final: com s’ha expressat a la presentació i justificació del blog, l’únic objectiu d’aquest és divulgar l’estudi de les fal·làcies com a eina per a una millor argumentació. No es tracta de defensar certes postures polítiques, per molt que jo tingui unes afinitats o unes altres, i tracto de buscar exemples a tot l’espectre ideològic per donar un ventall equilibrat. Per tant, vull que quedi clar que ni la tria dels exemples ni la reconstrucció dels esquemes argumentatius denoten el meu acord o desacord amb els mateixos; només m’interessa la raonabilitat o no de l’argument.

Aquesta precisió la dono per entesa per tot el blog, però he cregut convenient explicitar-la aquí ja que aquesta entrada tracta d’un debat força encès i se’n podria malinterpretar l’objectiu.)