Un codi de bones pràctiques per a l’argumentació

A l’entrada anterior, on s’explica què és una fal·làcia de manera general, es feia referència a un “codi” de bones pràctiques argumentatives que potser, en un context normalment associat a la lògica, sona estrany. Parlar de “bones pràctiques” té quelcom de normatiu, d’obligatori des d’un punt de vista ètic. I és que les fal·làcies, segons el punt de vista adoptat en aquest blog, no són desviacions de la correcció argumental lògica, sinó de la correcció ètica en l’àmbit del discurs. Les fal·làcies que es cometen, com ja s’ha insinuat en alguna altra entrada, es cometen a voltes per ignorància, sí, però a voltes amb l’objectiu de guanyar un debat o aconseguir un objectiu -allò de que la fi justifica els mitjans.

El punt de vista ètic pel que fa al discurs parteix d’unes premisses clares en les que la discussió pacífica i tan lliure de les relacions de dominació com sigui possible és la base per un procés de presa de decisions democràtic -i democratitzador. Que totes les persones de la societat hi puguin participar en igualtat de condicions és un altre dels pilars d’una ètica com la que estem desgranant. Montserrat Bordes Solanas, a Las trampas de Circe, fa una proposta de codi pels intercanvis d’arguments que es vulguin constructius i que, alhora, amb alguns dels seus punts, ens marca la diferència entre un argument raonable o acceptable racionalment i un argument fal·laç. Aquest codi consta de set punts:

  1. Principi de caritat interpretativa. Si considerem que tots els missatges que emetem són ambigus, és important, a l’hora d’intercanviar arguments, que fem un esforç per donar-li la millor interpretació possible, d’acord amb el que sabem de la persona emissora. Reconstruir els arguments de manera contrària a la que seria més coherent impedeix un intercanvi fluid i constructiu.
  2. Principi de suspensió del judici interpretatiu. Cal assumir, d’entrada, el compromís de suspendre l’argumentació si no es pot defensar cap postura amb èxit, acceptant provisionalment que pot vèncer. Si no, podem caure en un intercanvi repetitiu, on només es pretén guanyar per insistència en els propis arguments precaris. Fer una recerca de més informació per, més endavant, reprendre l’argumentació seria una bona solució.
  3. Principi de fal·libilitat doxàstica. Tractar els nostres arguments, la nostra postura d’inici, com una veritat parcial -per molt ben fonamentada que estigui- és clau per tenir un intercanvi veritablement ric, ja que ens permetrà escoltar activament les altres parts i adoptar una actitud crítica també envers els nostres propis arguments. Hem d’estar preparades i preparats per assumir que podem estar en un error, i poder tenir la disposició d’ànim adequada per corregir-nos. No acostumem a fer-ho: passa sovint que quan ens convencen amb arguments racionals tenim el sentiment d’haver estat víctimes de coacció; en canvi, quan ens rendim a les postures defensades amb trucs retòrics i l’oratòria tendim a pensar que ja estàvem d’acord amb els arguments des del principi…
  4. Principi de rellevància argumentativa. Els arguments triats han de ser rellevants per a la discussió, i cal evitar estratègies de distracció, elements externs al debat o retòrica il·lícita que sovint busquen evitar la confrontació amb els arguments contraris per incapacitat per rebatre’ls.
  5. Principi de suficiència argumentativa. Els arguments, a més de ser rellevants, han de ser suficients per poder acceptar racionalment la conclusió que es proposa, tant en nombre, com en força argumentativa.
  6. Principi de claredat. Els arguments han de ser prou clars i distints per poder ser sospesats fàcilment, evitant llenguatges connotats, barroquisme retòric o termes massa tècnics pel context de l’argumentació.
  7. Recerca de la veritat. Aquest punt fa referència a l’objectiu de l’intercanvi d’arguments, i en determina l’actitud. L’orientació dels arguments hauria de ser apropar-se a la veritat, no buscar el benefici personal ni el lluïment del propi discurs.

Aquest serà el marc de referència en el que ens situarem a l’hora d’analitzar les fal·làcies quotidianes, entre d’altres errors d’argumentació. És un codi que pot ser millorat, però d’entrada ens ofereix un punt de partida clar des del qual començar la nostra cacera de fal·làcies; en concret, les fal·làcies que analitzarem les classificarem segons si ho són pel fet de contravenir els principis 4, 5 o 6. Per tant, trobarem tres tipus de fal·làcies segons el criteri que violin: el de rellevància, el de suficiència o el de claredat.

Comença la cacera.

Anuncis