Bonus: López Burniol, l’Estat propi i fal·làcies causals

A l’entrada anterior, vaig decidir centrar-me en “només” tres tipus de fal·làcies que atemptaven contra un dels criteris del Codi de Bones Pràctiques Argumentatives, en concret, el de rellevància. Fins ara, només ens hem fixat en les vulneracions contra aquest criteri; voldria aprofitar una de les aportacions del tertulià Juan José López Burniol en la mateixa taula d’opinió, per introduir, ni que sigui molt per sobre, les fal·làcies que atempten contra el criteri de suficiència.

Aquest criteri exigeix que la informació de les premisses sigui suficient per defensar eficaçment la conclusió. És a dir, que no ens quedem a mitges a l’hora de defensar una conclusió, sinó que les premisses siguin prou potents, en nombre i en importància, per a fer-ho.

I aquí és on Juan José López Burniol falla -des del meu punt de vista, i des de la meva interpretació del seu argument- en la seva intervenció a partir del minut 31:20 aproximadament, que transcric a continuació.

“He pensat una cosa que he pensat moltes vegades, que això és un problema general a Catalunya respecte a la vigència de l’ordenament jurídic i la necessitat d’emplear (sic), en la mida que sigui necessària, ho diré: la força per imposar.

Pudé (sic) el fet de que Catalunya no tingui un estat propi ha fet que no tingui una sensibilitat especial per això.”

López està atacant aquelles persones que pensen que una absolució de les persones que havien estat acusades per protestar davant del Parlament de Catalunya a instàncies d’Aturem El Parlament era una sentència justa, i acusa aquestes persones de menysprear la importància de la utilització del monopoli de la violència que té l’Estat, en aquest, cas, els aparells policial i judicial.

Com explica aquest suposat menyspreu? De la manera següent (esquema argumentatiu):

P1. Catalunya no ha tingut mai un Estat propi.
P2. Tenir un Estat propi comporta un recolzament més important a l’ús de la força per fer respectar l’ordenament jurídic.
C. Per la falta d’un Estat propi, hi ha un rebuig a l’ús de la força per fer respectar l’ordenament jurídic a Catalunya.

D’aquesta manera, López crea una relació de causa-efecte entre la manca d’Estat propi i l’actitud negativa per part de la ciutadania sobre l’ús de la violència per part de l’Estat. És suficient per explicar aquesta actitud negativa? Clarament no, tenim molts contraexemples d’Estats propis on la seva ciutadania es manifesta contra els aparells repressius dels mateixos.

Així, podríem catalogar aquest argument fal·laç com a exemple de la fal·làcia anomenada “de la causa complexa“, és a dir, que si concedim que la causa que se’ns presenta és real, no és suficient per explicar la conseqüència, ja que aquesta té un conjunt molt complex de causes que no es pot reduir a una de sola.

Aquest argument fal·laç de López, a més, ve recolzat per la retòrica ad nauseam de l’Estat propi, compartit per diverses instàncies mediàtiques, que repeteix que amb l’assoliment d’aquest se solucionarien gran part dels problemes. La repetició contínua de segons quins enunciats, recordem, fa que siguin més difícils de qüestionar en el moment en el que algú en fa ús, i sembla dispensar qui l’emet d’haver d’argumentar raonablement el que defensa.

*Nota: es podria considerar que la P2 no només no és suficient, sinó que no és rellevant en absolut, i per tant seria una fal·làcia que va contra el criteri de rellevància, i no de suficiència. Jo he triat donar la interpretació més generosa a l’argument de López, per poder utilitzar-lo com a exemple en aquest sentit, però l’altra interpretació, ben argumentada, és ben legítima.