Fal·làcies sobre veganisme

El veganisme és un tema que sovint crea rebombori a les xarxes, en forma de discussions que -com hem comentat altres vegades- tenen més a veure amb la ridiculització de l’adversari i la reafirmació en les posicions pròpies que no pas amb l’interès d’esclarir els temes en qüestió.

Les piulades que em disposo a comentar formen part de les converses que es van mantenir a Twitter al voltant de la vaga que es va convocar a l’escorxador de l’empresa Esfosa el 29 i 30 de març de 2016. Com que moltes de les persones més actives en la militància pels drets dels animals no humans també ho són en la lluita d’altres col·lectius que pateixen opressió, també la de la classe obrera, es van donar diverses reflexions al voltant de les contradiccions que representava recolzar una vaga en un escorxador. La vaga vol millorar les condicions de treball de les treballadores i treballadors -moltes d’elles a més persones migrades- d’una empresa que causa el sofriment i una mort violenta a desenes de milers d’animals no humans al dia.

En un moment donat comencen a aparèixer crítiques a aquestes reflexions, i comencem a trobar atacs al veganisme en general, independentment de la vaga en si. Moltes fal·làcies van veure la llum del dia durant aquest debat, i ara en veurem algunes.

El premi se l’enduria @_ru_ben, com ara veurem. Per començar, vegem les fal·làcies ad personam que ataquen el suposat origen social de les persones veganes.

ad hominem _Ru_ben_1

ad hominem _Ru_ben_2

El que @_ru_ben ve a donar a entendre és que el veganisme és quelcom que només interessa a persones de classe acomodada. Un esquema argumentatiu possible seria:

P1. El veganisme és propi de pijos (sic).

P2. Els pijos (sic) són enemics de classe de la classe obrera.

C. Qualsevol argument de les persones veganes sobre lluita de classes ha de ser menystingut o ignorat.

En comptes de tenir en consideració els arguments en si per atacar-los, @_ru_ben ataca les circumstàncies personals com a pretext per desautoritzar qualsevol argument, cometent una fal·làcia ad personam del subtipus que Bordes anomena “enverinant el pou”, ja que el que es fa és crear la desconfiança en qualsevol opinió de qui rep l’atac.

En una altra piulada trobem un altre tipus d’argument -que considero fal·laç.

testaferro_Ru_ben

Aquí hi trobem una fal·làcia del testaferro, en la que es caricaturitza la posició adversària a fi de rebatre-la en una versió fàcil de desacreditar, quan en realitat els arguments més potents queden sense resposta.

P1. El veganisme es limita a estimar els animals.

P2. Estimar els animals no és quelcom que t’enfronti al poder.

P3. Per canviar realment les coses cal enfrontar-se al poder.

C. El veganisme és inútil per canviar les coses.

La simple consulta de la Viquipèdia en el seu article sobre el veganisme ofereix una visió molt més complexa sobre què és i de les implicacions que té, aspectes que no té en compte l’autor o autora dels tuits exposats.

En van aparèixer moltes més, de fal·làcies, us animo a trobar-les!

Anuncis

Bonus: López Burniol, l’Estat propi i fal·làcies causals

A l’entrada anterior, vaig decidir centrar-me en “només” tres tipus de fal·làcies que atemptaven contra un dels criteris del Codi de Bones Pràctiques Argumentatives, en concret, el de rellevància. Fins ara, només ens hem fixat en les vulneracions contra aquest criteri; voldria aprofitar una de les aportacions del tertulià Juan José López Burniol en la mateixa taula d’opinió, per introduir, ni que sigui molt per sobre, les fal·làcies que atempten contra el criteri de suficiència.

Aquest criteri exigeix que la informació de les premisses sigui suficient per defensar eficaçment la conclusió. És a dir, que no ens quedem a mitges a l’hora de defensar una conclusió, sinó que les premisses siguin prou potents, en nombre i en importància, per a fer-ho.

I aquí és on Juan José López Burniol falla -des del meu punt de vista, i des de la meva interpretació del seu argument- en la seva intervenció a partir del minut 31:20 aproximadament, que transcric a continuació.

“He pensat una cosa que he pensat moltes vegades, que això és un problema general a Catalunya respecte a la vigència de l’ordenament jurídic i la necessitat d’emplear (sic), en la mida que sigui necessària, ho diré: la força per imposar.

Pudé (sic) el fet de que Catalunya no tingui un estat propi ha fet que no tingui una sensibilitat especial per això.”

López està atacant aquelles persones que pensen que una absolució de les persones que havien estat acusades per protestar davant del Parlament de Catalunya a instàncies d’Aturem El Parlament era una sentència justa, i acusa aquestes persones de menysprear la importància de la utilització del monopoli de la violència que té l’Estat, en aquest, cas, els aparells policial i judicial.

Com explica aquest suposat menyspreu? De la manera següent (esquema argumentatiu):

P1. Catalunya no ha tingut mai un Estat propi.
P2. Tenir un Estat propi comporta un recolzament més important a l’ús de la força per fer respectar l’ordenament jurídic.
C. Per la falta d’un Estat propi, hi ha un rebuig a l’ús de la força per fer respectar l’ordenament jurídic a Catalunya.

D’aquesta manera, López crea una relació de causa-efecte entre la manca d’Estat propi i l’actitud negativa per part de la ciutadania sobre l’ús de la violència per part de l’Estat. És suficient per explicar aquesta actitud negativa? Clarament no, tenim molts contraexemples d’Estats propis on la seva ciutadania es manifesta contra els aparells repressius dels mateixos.

Així, podríem catalogar aquest argument fal·laç com a exemple de la fal·làcia anomenada “de la causa complexa“, és a dir, que si concedim que la causa que se’ns presenta és real, no és suficient per explicar la conseqüència, ja que aquesta té un conjunt molt complex de causes que no es pot reduir a una de sola.

Aquest argument fal·laç de López, a més, ve recolzat per la retòrica ad nauseam de l’Estat propi, compartit per diverses instàncies mediàtiques, que repeteix que amb l’assoliment d’aquest se solucionarien gran part dels problemes. La repetició contínua de segons quins enunciats, recordem, fa que siguin més difícils de qüestionar en el moment en el que algú en fa ús, i sembla dispensar qui l’emet d’haver d’argumentar raonablement el que defensa.

*Nota: es podria considerar que la P2 no només no és suficient, sinó que no és rellevant en absolut, i per tant seria una fal·làcia que va contra el criteri de rellevància, i no de suficiència. Jo he triat donar la interpretació més generosa a l’argument de López, per poder utilitzar-lo com a exemple en aquest sentit, però l’altra interpretació, ben argumentada, és ben legítima.

El món de les tertúlies, ad populum i ad nauseam

Un dels indrets televisius més interessants per a la cacera de fal·làcies és el format de la tertúlia. Quan no tinc ganes d’esforçar-me molt per trobar exemples d’arguments no raonables, doncs, busco tertúlies televisives. L’altre dia, i de casualitat, vaig poder veure al programa “Els matins”, de TV3, una presumpta taula plural on es discutia sobre la sentència del Tribunal Suprem que condemnava 8 persones que prèviament havien estat absoltes per l’Audiència Nacional per fets succeïts a prop del Parlament de Catalunya durant la convocatòria d’Aturem el Parlament el 14 i 15 de juny del 2011.

Aquesta tertúlia permet il·lustrar tres tipus de fal·làcies -que ho són per vulnerar el criteri de rellevància– molt recurrents en els espais de debat i intercanvi d’idees: les fal·làcies ad populum, ad numerum i ad nauseam. Com en aquest cas, poden estar relacionades, però és important poder diferenciar-les per analitzar-les acuradament.

Podeu veure el vídeo de la tertúlia aquí: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/tertulia-del-180315-part-1-sobre-la-sentencia-del-setge-al-parlament/video/5485638/

Tot i les múltiples fal·làcies que s’hi poden escoltar, i que us animo a analitzar, jo em centraré sobretot en les fal·làcies en les que poden incórrer les persones que s’informin a través d’aquesta tertúlia sobre aquest tema a causa d’un problema recurrent als mitjans de masses: la manca de pluralitat.

La fal·làcia ad populum es comet quan es defensa quelcom argumentant que es fa per sentit comú, perquè “la majoria ho pensa”. Aquí es tracta, com veurem amb la fal·làcia ad numerum, d’excitar els prejudicis que tenim a fi de no haver d’argumentar res. A la fal·làcia ad populum se la coneix com la “fal·làcia pseudodemocràtica”, ja que s’apel·la a una suposada opinió majoritària per tractar de justificar una postura. Un exemple d’aquesta fal·làcia la trobem en una de les intervencions de Vicenç Villatoro en aquesta tertúlia, concretament a partir del minut 18:10 del vídeo:

“[…] però em sembla que sí que es poden aplicar criteris… No diria de sentit comú, perquè són discutibles, però de… de… diguem-ne de carrer. Un: quan jo vaig veure les imatges del que va passar al Parlament em va semblar greu. Em va semblar greu i no acceptable. Veus allò i dius: “osti, això no ha de passar”. Dues (sic): quan vaig veure la primera sentència… Què deia? “Això s’hi val.” No, allò no s’hi val. I per tant en vaig discrepar. No-no-no absolució, no absolució… Que digui que això s’hi val… Jo crec que no s’hi val. Ara surt una sentència que diu: “no s’hi val.” Home, doncs estic d’acord amb que no s’hi val. Si el “no s’hi val” vol dir tres anys? Carai, em semblen molts anys.”

Fixeu-vos que l’únic argument que s’ha fet servir fins ara és el “sentit de carrer” que, segons Villatoro, s’entén que és comuna a “la gent del carrer”, a la “gent normal”. La fal·làcia ad populum podria esquematitzar-se, genèricament, així:

P1. La majoria de gent creu que p.
C. És veritat que p.

Que la majoria de gent cregui una cosa no vol dir que sigui veritat, i se’n podrien trobar molts exemples.

La fal·làcia ad numerum seria una variant de l’anterior, però sense necessitat de tractar-se d’una majoria que sosté una opinió, sinó d’un cert nombre de gent, unes quantes persones. Un exemple d’aquesta fal·làcia el trobem en la intervenció de Rafael de Ribot al minut 21:50:

“[…] Impunitat: jo crec que estem d’acord, no pot haver-hi impunitat. Proporcionalitat: no la puc jutjar. Però sí que hi ha un cert parany en el concepte de llibertat aplicat aquí. […]”

L’exemple és excel·lent. No pot haver-hi impunitat perquè “estem d’acord”, sense aportar més arguments -tot i que durant la tertúlia se n’aporten, en general són fal·laços-, però en canvi, de la proporcionalitat no en pot jutjar.

P1. Un cert nombre de persones creu que p.
C. És veritat que p.

La tercera fal·làcia esmentada, la fal·làcia ad nauseam, es comet quan es pretén que quelcom és cert només perquè ho hem sentit moltes vegades. Sembla estúpid, però no és poc corrent en els discursos quotidians, ja siguin al carrer o als mitjans. Només cal fixar-se en l’exemple recent de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, repetit fins la nàusea (d’aquí el nom) a la majoria de mitjans i plataformes a fi de responsabilitzar per igual tota la població d’allò que s’ha donat per anomenar crisi.

En el cas d’aquesta tertúlia, alarma la falta de pluralitat d’opinions respecte dels actes condemnats per la sentència del Tribunal Suprem. Tothom a la taula, sense excepció, repeteix que “no han quedar impunes” o que estan “completament en contra del setge” al Parlament. Respecte a l’abús de la fórmula “no pot quedar impune” o similars, hi trobem les següents intervencions:

  • Vicenç Villatoro: “No s’hi val” (minut 18:30), “Això no pot ser impune, no s’hi val” (minut 29:07).
  • Rafael de Ribot: “Ens situem en l’àmbit de la impunitat. No pot ser, no pot quedar impune” (minut 21:40).
  • Jordi Mercader: “Si haguéssim de triar entre la primera sentència, que ho deixa impune, i la segona, que segurament els castiga amb excés, jo triaria la segona.” (minut 26:37).
  • Juan José López Burniol: “Allò no tenia que haver passat, i un cop ha passat, no ho podem disculpar” (minut 32:35).

L’esquema argumentatiu seria:

P1. Villatoro, de Ribot, Mercader i López diuen que “això no pot quedar impune.”
C. És veritat que “això no pot quedar impune.”

“Repeteix quelcom fins que sigui veritat” seria la màxima de qui vol fer més “disponible cognitivament” una idea, és a dir, més fàcil de recordar quan a una persona se li presenta el tema posteriorment.

Cal fer èmfasi en que no són els tertulians els que cometen la fal·làcia, sinó qui defensa la idea repetida pel fet de ser-ho i haver quedat fixada en l’opinió d’aquella persona.

Apunt final: el terme “impunitat”, a més, s’utilitza deliberadament pel fet d’estar connotat negativament; impune seria qui, havent comès un delicte, quedés sense càstig i no qui hagués rebut una sentència absolutòria, que entén que no hi ha hagut delicte provat. En el cas que es tracta, o bé l’Audiència Nacional va absoldre les persones, o bé el Tribunal Suprem les ha condemnat; és trampós utilitzar el terme “impunitat”, ja que ningú pot haver quedat impune en el moment de la tertúlia. El llenguatge connotat també atempta contra els criteris de bona argumentació, com ja anirem veient.

 

Ciutat Morta, Arcadi Espada i el poder adult

El 8 de desembre del 2014, Arcadi Espada publicava al diari EL MUNDO un comentari sobre el documental Ciutat Morta, dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega. El comentari es titula “Empate a muertos“, en referència a un suposat equilibri entre el suïcidi de Patrícia Heras i l’atac rebut per un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona la nit que s’inicien els fets anomenats cas del 4F, que explica el documental.

Aquest comentari d’Espada dóna una idea clara de com cometre la fal·làcia ad personam per desacreditar el treball d’Artigas i Ortega. Llegint l’article, s’observa com Espada se centra en l’edat dels directors per atacar indirectament la legitimitat del documental (de pas, relacionant-ho tot amb el seu rebuig als canvis que les noves vies d’expressió troben en la difusió per internet).

espada ad personam 1Reconstruïm l’esquema argumentatiu:

P1. La facilitat d’exhibició dels treballs artístics provoca la circulació de treballs de gent jove.
P2. Els treballs de gent jove són exercicis d’aprenentatge.
P3. Els treballs d’aprenentatge haurien de restar amagats per la seva manca de qualitat.

C. Ciutat Morta manca de qualitat.

No us enganyaré, un sol fragment com aquest pot incórrer en més d’una fal·làcia, però em centro en la desqualificació que es fa del jovent, encara més patent en l’ús de l’expressió “cualquier quinceañero“, en un sentit pejoratiu, incorrent en una vulneració del principi de claredat per llenguatge connotat -en aquest cas, negativament.

Les fal·làcies ad personam tenen subtipus, segons l’objectiu de l’atac. En aquest cas, on s’ataca els directors del documental per la seva joventut, es tractaria d’una fal·làcia ad personam abusiva, perquè l’atac s’efectua contra les característiques que formen part de la identitat de la persona (edat, fenotip, ètnia, gènere, etc.). No es tracta de si els directors poden ser considerats joves o no (una categoria prou indeterminada) sinó del fet que Espada els ataca per això.

espada ad personam 2Aquí, tot i que l’autor elogia el treball per la serietat de la investigació, de nou associa la joventut amb la “incontinència” i la “ingenuïtat”, conceptes fàcilment associables a les persones joves a causa dels prejudicis contra aquest col·lectiu. Un darrer fragment:

espada ad personam 3De nou, la “passió” juvenil porta, segons Espada, a una visió esbiaixada dels fets, per bé que la investigació ha estat “encomiable”.

Els prejudicis que porten a menystenir el jovent com a col·lectiu estan molt arrelats a la societat, i són terreny abonat perquè comentaris fal·laços com els d’Espada passin com a vàlids quan tenim una infinitat de contraexemples per desmentir que tot allò que fa la gent jove és dolent o indigne de consideració.

Em ve al cap l’episodi d’atacs que va rebre fa unes setmanes Marc Bertomeu a Twitter després de ser escollit Secretari General de Podem Barcelona; n’hi va haver que l’atacaven per la seva joventut, i no pel programa o per les idees que defensava, estratègia aquesta darrera molt més honesta i efectiva. Al respecte, João França va escriure una entrada al seu blog reflexionant sobre l’episodi.

També us recomano (i això ja és una preferència personal) el blog rebels.cat i el seu llibre “Rebels amb causa. Manifest contra el poder adult” editat per Tigre de Paper; permet reflexionar sobre els prejudicis existents contra els i les joves.

Fal·làcia ad personam, “piropos” i assetjament al carrer

(Nota prèvia: he optat per la denominació “ad personam” per aquesta fal·làcia, en contra de la denominació habitual “ad hominem“, per raons de paritat del llenguatge. Ad hominem es pot traduir com a “dirigida a l’home” -en principi fent referència a la accepció androcèntrica d'”home” com a sinònim d’ésser humà- i ad personam, com a “dirigida a la persona”. Opto per aquesta darrera formulació per no fer un ús sexista del llenguatge, tenint en compte a més que la diferència a nivell de significat és inexistent.

Malgrat això, la majoria de manuals -inclòs el de Bordes (2011)- i recursos sobre fal·làcies i argumentació s’hi refereixen com ad hominem, terme molt més conegut. Vet aquí el perquè d’aquesta nota prèvia.)

Les declaracions d’Ángeles Carmona, presidenta de l’Observatori contra la Violència de Gènere del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), assegurant que el “piropo” suposa una invasió a la intimitat de les dones, i defensant la importància d’eradicar-lo, han provocat un seguit de reaccions, a favor i en contra, a les xarxes socials.

A Twitter, en concret, hi ha hagut iniciatives per visibilitzar la problemàtica amb el hashtag #EliminaunPiropo, o #PiropeaaPedroJota com a reacció a la postura del periodista Pedro J. Ramírez, que ha qualificat de “tontería” les declaracions de Carmona.

El cert és que, tot i ser un debat important, no sempre a les xarxes socials -tampoc en altres àmbits- totes les persones estan disposades a cenyir-se a unes bones pràctiques argumentatives, ja siguin les que es van enunciar en una entrada anterior, o d’altres de diferents. Sovint, el que s’imposa és la desqualificació i l’insult. Això no és culpa de les xarxes socials, però en aquestes la immediatesa de la circulació de la informació i l’abast potencial dels nostres missatges ens poden induir a precipitar-nos en el que diem i en com ho diem -o bé ja tenim per costum faltar al respecte i prou.

La fal·làcia ad personam és una de les més freqüents en molts debats, i en el batibull de contribucions al debat sobre l’assetjament, els “piropos” i el seu paper en la situació de discriminació que pateixen les dones, també apareix amb freqüència. Per il·lustrar aquesta fal·làcia ad personam de manera introductòria, he agafat exemples molt evidents, però que no per això hem de passar per alt.

En què consisteix la fal·làcia ad personam? Aquest tipus de fal·làcia contravé el principi de rellevància de les bones pràctiques argumentatives. En concret, es comet quan, en comptes d’atacar l’argument de la persona adversària, s’ataquen  les seves circumstàncies, creences o  caràcter; és a dir, s’intenta desqualificar la persona, en comptes de refutar l’argument. És curiosament efectiu en el context d’un debat encès, on la persona atacada es veu en l’obligació -sobretot si hi ha públic- d’haver de defensar-se de les acusacions. En canvi, qui ha llançat l’argument fal·laç ha quedat aparentment lliure de l’obligació d’haver de donar millors raons.

Veiem-ne un exemple, sobre les declaracions d’Ángeles Carmona que comentàvem més amunt. Entre les reaccions, hi trobem aquesta:

piropos ad hominem 5Què s’està implicant en aquesta piulada (deixant de banda el “MEMA”)? Per entendre-ho millor intentarem reconstruir l’argument de manera clara:

P1. Ángeles Carmona és una persona reprimida sexualment.
P2. Al ser una persona reprimida, té una opinió esbiaixada en contra dels “piropos“.

C. L’argument de Carmona en contra dels “piropos” no és vàlid.

Fent l’anàlisi d’aquesta manera, es veu ben clara la intenció -no sempre formulada, i no sempre conscient- d’aquesta tuitaire. És important, però, destacar que, que es tracti d’una fal·làcia o no, no depèn de que les premisses (P1 o P2) siguin proposicions certes o falses, sinó de que P1 i P2 siguin rellevants i ens portin a la conclusió (C) de manera raonable.

Altrament dit: no ens interessa aquí si Ángeles Carmona és una persona reprimida sexualment o si aquesta repressió té per resultat que la seva opinió estigui esbiaixada. Ens interessa saber si aquests factors són rellevants per dir que els arguments de Carmona contra els “piropos” no són raonablement vàlids. I, com ja s’ha avançat, això no és així: atacant la persona no s’ataca l’argument.

Veiem un altre exemple, i podeu tractar de formular-lo com a argument vosaltres, per anar agafant pràctica (nota: està deixant entendre, per l’aspecte de Carmona, que aquesta s’ha operat amb intencions estètiques):

piropo ad hominem 3

Agrupades al hashtag #EliminaunPiropo, diverses persones han intentat donar visibilitat al problema de l’assetjament verbal i sexual al carrer i, com sol passar, gent que no està d’acord amb l’eliminació d’aquesta pràctica social ha donar el seu parer, caient de vegades en la fal·làcia ad personam:

piropo ad hominem 2 piropos ad hominemSi ens preocupa l’ètica del discurs, un dels exercicis saludables és l’aplicació constant del principi de caritat interpretativa quan intentem reconstruir arguments d’altri, fins i tot els que semblen tenir intencions clarament destructives. La interpretació que us proposo aquí és la següent, per molt absurda que pugui semblar:

P1. Les dones que estan en contra dels piropos no n’han rebut cap a la seva vida.
P2. Si no han rebut cap piropo, no tenen prou experiència per parlar del tema.

C. Els arguments que vénen d’aquestes dones no són vàlids.

En realitat, per reconstruir aquest argument, aquí jo he fet trampa. És prou evident que les dues piulades que us he mostrat pretenien insinuar que les dones que estan en contra dels piropos no són prou atractives com per haver-ne rebut (substituiríem P2 amb aquesta proposició), i que potser estan tan ressentides per aquest fet que volen eradicar-los (afegiríem una nova premissa P3). Si he fet aquesta petita trampa és perquè la primera versió de l’argument em semblava menys absurda que la segona i, potser, més defensable. De nou, en tot cas, ens trobem davant d’una fal·làcia ad personam claríssima. Si els arguments de qui vol acabar amb aquests piropos no són vàlids, no serà per cap circumstància personal de qui ho defensa -siguin aquestes circumstàncies reals o inventades per qui vol desqualificar.

Què és -i què no- una fal·làcia

Abans de començar a buscar fal·làcies és necessari saber què és una fal·làcia o, encara millor, què entendrem en aquest blog com a fal·làcia. Sembla una obvietat, però existeixen tota una sèrie de termes, entre els que es troba “fal·làcia”, que se’ns trenquen en bocins de significat de tant que els fem servir. Si volem reapropiar-nos el concepte de “fal·làcia” ens caldrà redefinir-lo d’acord amb els nostres interessos de treball. Encara que no pretenem donar una definició definitiva (amb perdó), sí que ha de resistir prou per permetre’ns diferenciar entre el que ho és i el que no.

L’etimologia del mot fal·làcia ens remet al llatí fallere, però d’altres llengües també utilitzen, per designar el mateix concepte, les paraules derivades del sophisma grec. Recordem que, a l’Atenes democràtica, aquelles persones que ensenyaven -cobrant- a valer-se efectivament de la paraula per convèncer l’Assemblea i sortir-se amb la seva, eren anomenades, despectivament, sofistes. Sofista era, per tant, aquella persona que ensenyava els trucs per parlar millor en públic. Podem imaginar que les persones que podien permetre’s contractar sofistes no eren les més necessitades de la polis. Les crítiques al sofisme per part de la filosofia, que coneixem sobretot per Plató, han deixat en un mal lloc aquest col·lectiu; l’engany, la retòrica per tapar les deficiències argumentals i el joc brut argumentatiu han acabat associats a les fal·làcies i els sofismes.

Tant és així que, avui en dia, la deriva semàntica de la paraula “fal·làcia” ha arribat a convertir-la en sinònim de “mentida”, però amb una connotació més culta. Queda més bé “això és una fal·làcia!” que “això és una mentida!”. Les edicions actuals de la majoria de diccionaris recullen aquesta accepció, que s’allunya del significat etimològic que es podria caracteritzar molt senzillament com “aquells arguments que semblen vertaders però que no ho són”. Malauradament, tornar al significat etimològic no ens permet avançar gaire, ja que cau en una certa subjectivitat: com saber quins són els arguments que semblen vertaders però que no ho són?

Aquí és on l’obra pòstuma de Montserrat Bordes Solanas, Las trampas de Circe: falacias lógicas y argumentación informal (2011) ofereix una reconstrucció del concepte, recolzant-se en la gran quantitat d’autores i autors que han assajat definicions i classificacions de fal·làcies.

Per començar, només els arguments poden ser fal·làcies. És a dir, no podrem aplicar el concepte a res que no sigui un argument. Hi ha moltes formulacions que no són arguments i que, per tant, no poden ser qualificades de fal·laces (afirmacions, estipulacions, etc.). Això no vol dir que no es puguin trobar arguments “amagats” o implícits en una afirmació, però caldrà descobrir-los, com veurem més endavant.

Llavors, què és un argument? Podem descriure’l com la construcció discursiva lògica que consta d’unes premisses i una conclusió. Les premisses, si l’argument està ben construït, haurien de menar a la conclusió. En aquest cas diem que la conclusió se segueix o s’infereix de les premisses. Un argument típic es pot presentar en un esquema com el següent:

Premissa 1. Tots els éssers humans són mortals.
Premissa 2. Aspàsia és un ésser humà.

Conclusió. Aspàsia és mortal.

En aquest cas, al trobar-nos davant d’un argument deductiu, veiem que la veritat de les seves premisses -aquí en trobem dues però podrien ser-ne més- es tradueix en la veritat de la conclusió, com si fos una operació matemàtica; això és degut a la fortalesa de la relació entre premisses i conclusió.

La major part dels arguments problemàtics pel nostre dia a dia no són els deductius, sinó els inductius, i són precisament aquests els que ens ocuparan en aquest bloc. Què és un argument inductiu? És aquell del que, simplement a partir de les premisses, no es pot inferir taxativament la conclusió. Intervenen factors d’incertesa, de probabilitat, entre d’altres, que no ho permeten; més aviat, semblen formulats de manera que la conclusió només es donarà “sempre que no hi hagi cap inconvenient”. Un exemple senzill d’inducció:

P1. Els cignes observats a Occident són blancs.

C. Tots els cignes són blancs.

Sembla absurd, però les persones actuem quotidianament en base a induccions, ja que -i això ja és un altre tema que no es pretén desenvolupar aquí- és difícil defensar que podem tenir un coneixement real i complet dels fenòmens que ens envolten. Un altre exemple:

P1. Sempre que he anat a dinar amb la família el Dia de Reis he tornat a casa amb regals.

C. Quan el proper dimarts (Dia de Reis) vagi a dinar amb la família el Dia de Reis tornaré a casa amb regals.

La conclusió que es presenta en aquest argument és raonable, però en cap cas és certa només a partir de la premissa. Ens podem endur una decepció important el proper dimarts sinó ens acostumem a qüestionar la fortalesa dels arguments inductius. Pot ser que l’intercanvi de regals sigui una tradició molt arrelada en aquesta família, pot ser que a partir d’una certa edat ja no es facin regals, etc. El context de l’argument donarà molta informació a l’hora de decidir si es tracta d’un argument fort. Segons la fortalesa de les premisses, i de la seva relació amb la conclusió, podrem jutjar la raonabilitat dels arguments deductius, i decidir si són fal·laços o no.

Per acabar, recollint el que ja hem vist, segons Bordes (2011) una fal·làcia seria, doncs, un argument no raonable o racionalment no convincent, és a dir que, tot i ser vàlid (per la seva estructura), conté un error inferencial pel fet de violar un o més criteris de bona argumentació.

A la propera entrada veurem què són els criteris de bona argumentació que proposa Bordes i com ens poden ajudar a detectar fal·làcies.