Fernández Díaz, immigració i goteres

Sovint, quan s’argumenta, es fan servir analogies per ajudar a fer més entenedora la idea que s’està defensant o per fer més atractiu el discurs. L’ús d’analogies és una estratègia molt útil ja que parteix de la realitat coneguda -o suposadament coneguda- de les persones receptores del discurs per ressaltar allò que de conegut té l’argument o realitat nova que es descriu. A més, és un recurs que pot ser perfectament legítim i que s’ha utilitzat amb profusió al llarg de la història de l’oratòria.

Ara bé, comparar segons quines situacions pot servir, també, per confondre l’audiència i fer passar per veritats coses que no són indiscutibles, ajudant a legitimar als ulls del públic situacions que, altrament, serien obertament injustificables. Quan trobem discursos que contenen analogies que no ens semblen convincents, hauríem de tenir la disposició i la capacitat d’examinar atentament quina comparació s’està fent, i veure si no s’està cometent un error o una imprudència al posar, costat per costat, fenòmens de naturalesa o forma diferent. Quan això passi, és a dir, quan una analogia la trobem fal·laç, en trobarem davant d’un cas de fal·làcia per falsa analogia.

Un exemple recent d’aquest tipus de fal·làcia és l’analogia que fa Jorge Fernández Díaz quan compara la immigració provinent de fora de la Unió Europea en direcció a aquesta amb un cas de goteres que amenacen amb inundar la “casa” (la UE). Fernández Díaz, ministre de l’Interior espanyol, utilitza aquesta analogia per atacar la proposta de repartiment de persones migrades entre els països de la UE per evitar-ne la concentració (sobretot arrel de l’arribada de persones refugiades de països afectats per conflictes armats, que se sumen a les persones que decideixen abandonar el seu país senzillament per millorar les seves condicions de vida).

Més concretament, Fernández Díaz diu el següent:

“Es como si tuviéramos una casa en la que hay muchas goteras que están inundando diversas habitaciones de esa casa, y en lugar de taponar esas goteras en el tejado, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones. Ése es el programa de reubicación. No soluciona para nada el problema.”

Tristament, la simplificació de situacions molt complexes pot ser vista com a plain speaking, un “parlar clar” que dóna imatge de “persona normal”. Però darrere d’aquest “parlar clar” del ministre podem ensumar que alguna cosa no funciona.

Per analitzar un fragment sospitós de falsa analogia ens hem de preguntar si, pel que fa a la situació argumentativa concreta, al tema concret, l’analogia és correcta o no. Una estratègia útil és considerar separadament els elements posats en relació. Les persones migrants poden ser considerades com aigua? Les fronteres funcionen com una teulada? Podem pensar en la UE com en una casa on cada país és una habitació?

Per començar, les persones que creuen -o proven de creuar- les nostres fronteres són això, persones, i no un element inanimat com l’aigua; això fa que, d’entrada, tinguem unes obligacions morals -i legals, tenint en compte el dret internacional i els drets humans- cap a les migrants que no tenim cap un objecte com és l’aigua. Una analogia com la del ministre alimenta retòricament la imatge de la immigració com a quelcom no personal, una massa informe, i no d’individus que senten, pensen i desitgen.

Pensar en les fronteres com en una teulada, en aquest cas, tampoc és una imatge raonable. Les fronteres impermeables, com les que sembla reivindicar Fernández Díaz, són més un problema que no pas una solució, sobretot en termes de vides humanes. Però la imatge d’una teulada que pateix de filtracions -que, a més, amenacen amb la inundació de la casa- afegeix el matís d’urgència i de situació insostenible, fins i tot de catàstrofe, tot i que no en el sentit d’evitar més morts a la Mediterrània, sinó tot el contrari; caldria blindar-les encara més…

La immigració com a inundació a més de ser quelcom deshumanitzador (com ho són els termes “onada”, “tsunami”, “allau”, aplicats a l’arribada de persones nouvingudes), és catastrofista. Ens ofega -com a societat- la immigració? És evident que no. De fet, sabem perfectament que durant els períodes d’expansió econòmica, els països rics han buscat activament l’arribada de més mà d’obra barata. Fins i tot deixant de banda criteris ètics bàsics -com que les persones migrants tenen drets i llibertats que s’han de garantir i respectar- la immigració no és un llast social ni econòmic. No ens “ofeguem” sota la immigració.

I, finalment, anant al cas concret de la proposta de reubicació entre països de la UE -que d’altra banda aniria en contra de la llibertat de les persones per decidir on viure-, seria igual de ridícula que la imatge d’una família repartint l’aigua de les goteres entre les diferents habitacions d’una casa? Hi estiguem a favor o en contra, la reubicació no s’hi pot comparar, perquè el que es pretén és repartir solidàriament la cura de persones refugiades fent que no siguin només uns pocs països els que se’n facin càrrec. Repartir aigua entre habitacions fa la casa sencera inhabitable. Repartir persones entre països no.