Què és -i què no- una fal·làcia

Abans de començar a buscar fal·làcies és necessari saber què és una fal·làcia o, encara millor, què entendrem en aquest blog com a fal·làcia. Sembla una obvietat, però existeixen tota una sèrie de termes, entre els que es troba “fal·làcia”, que se’ns trenquen en bocins de significat de tant que els fem servir. Si volem reapropiar-nos el concepte de “fal·làcia” ens caldrà redefinir-lo d’acord amb els nostres interessos de treball. Encara que no pretenem donar una definició definitiva (amb perdó), sí que ha de resistir prou per permetre’ns diferenciar entre el que ho és i el que no.

L’etimologia del mot fal·làcia ens remet al llatí fallere, però d’altres llengües també utilitzen, per designar el mateix concepte, les paraules derivades del sophisma grec. Recordem que, a l’Atenes democràtica, aquelles persones que ensenyaven -cobrant- a valer-se efectivament de la paraula per convèncer l’Assemblea i sortir-se amb la seva, eren anomenades, despectivament, sofistes. Sofista era, per tant, aquella persona que ensenyava els trucs per parlar millor en públic. Podem imaginar que les persones que podien permetre’s contractar sofistes no eren les més necessitades de la polis. Les crítiques al sofisme per part de la filosofia, que coneixem sobretot per Plató, han deixat en un mal lloc aquest col·lectiu; l’engany, la retòrica per tapar les deficiències argumentals i el joc brut argumentatiu han acabat associats a les fal·làcies i els sofismes.

Tant és així que, avui en dia, la deriva semàntica de la paraula “fal·làcia” ha arribat a convertir-la en sinònim de “mentida”, però amb una connotació més culta. Queda més bé “això és una fal·làcia!” que “això és una mentida!”. Les edicions actuals de la majoria de diccionaris recullen aquesta accepció, que s’allunya del significat etimològic que es podria caracteritzar molt senzillament com “aquells arguments que semblen vertaders però que no ho són”. Malauradament, tornar al significat etimològic no ens permet avançar gaire, ja que cau en una certa subjectivitat: com saber quins són els arguments que semblen vertaders però que no ho són?

Aquí és on l’obra pòstuma de Montserrat Bordes Solanas, Las trampas de Circe: falacias lógicas y argumentación informal (2011) ofereix una reconstrucció del concepte, recolzant-se en la gran quantitat d’autores i autors que han assajat definicions i classificacions de fal·làcies.

Per començar, només els arguments poden ser fal·làcies. És a dir, no podrem aplicar el concepte a res que no sigui un argument. Hi ha moltes formulacions que no són arguments i que, per tant, no poden ser qualificades de fal·laces (afirmacions, estipulacions, etc.). Això no vol dir que no es puguin trobar arguments “amagats” o implícits en una afirmació, però caldrà descobrir-los, com veurem més endavant.

Llavors, què és un argument? Podem descriure’l com la construcció discursiva lògica que consta d’unes premisses i una conclusió. Les premisses, si l’argument està ben construït, haurien de menar a la conclusió. En aquest cas diem que la conclusió se segueix o s’infereix de les premisses. Un argument típic es pot presentar en un esquema com el següent:

Premissa 1. Tots els éssers humans són mortals.
Premissa 2. Aspàsia és un ésser humà.

Conclusió. Aspàsia és mortal.

En aquest cas, al trobar-nos davant d’un argument deductiu, veiem que la veritat de les seves premisses -aquí en trobem dues però podrien ser-ne més- es tradueix en la veritat de la conclusió, com si fos una operació matemàtica; això és degut a la fortalesa de la relació entre premisses i conclusió.

La major part dels arguments problemàtics pel nostre dia a dia no són els deductius, sinó els inductius, i són precisament aquests els que ens ocuparan en aquest bloc. Què és un argument inductiu? És aquell del que, simplement a partir de les premisses, no es pot inferir taxativament la conclusió. Intervenen factors d’incertesa, de probabilitat, entre d’altres, que no ho permeten; més aviat, semblen formulats de manera que la conclusió només es donarà “sempre que no hi hagi cap inconvenient”. Un exemple senzill d’inducció:

P1. Els cignes observats a Occident són blancs.

C. Tots els cignes són blancs.

Sembla absurd, però les persones actuem quotidianament en base a induccions, ja que -i això ja és un altre tema que no es pretén desenvolupar aquí- és difícil defensar que podem tenir un coneixement real i complet dels fenòmens que ens envolten. Un altre exemple:

P1. Sempre que he anat a dinar amb la família el Dia de Reis he tornat a casa amb regals.

C. Quan el proper dimarts (Dia de Reis) vagi a dinar amb la família el Dia de Reis tornaré a casa amb regals.

La conclusió que es presenta en aquest argument és raonable, però en cap cas és certa només a partir de la premissa. Ens podem endur una decepció important el proper dimarts sinó ens acostumem a qüestionar la fortalesa dels arguments inductius. Pot ser que l’intercanvi de regals sigui una tradició molt arrelada en aquesta família, pot ser que a partir d’una certa edat ja no es facin regals, etc. El context de l’argument donarà molta informació a l’hora de decidir si es tracta d’un argument fort. Segons la fortalesa de les premisses, i de la seva relació amb la conclusió, podrem jutjar la raonabilitat dels arguments deductius, i decidir si són fal·laços o no.

Per acabar, recollint el que ja hem vist, segons Bordes (2011) una fal·làcia seria, doncs, un argument no raonable o racionalment no convincent, és a dir que, tot i ser vàlid (per la seva estructura), conté un error inferencial pel fet de violar un o més criteris de bona argumentació.

A la propera entrada veurem què són els criteris de bona argumentació que proposa Bordes i com ens poden ajudar a detectar fal·làcies.

Anuncis