Fal·làcies sobre veganisme

El veganisme és un tema que sovint crea rebombori a les xarxes, en forma de discussions que -com hem comentat altres vegades- tenen més a veure amb la ridiculització de l’adversari i la reafirmació en les posicions pròpies que no pas amb l’interès d’esclarir els temes en qüestió.

Les piulades que em disposo a comentar formen part de les converses que es van mantenir a Twitter al voltant de la vaga que es va convocar a l’escorxador de l’empresa Esfosa el 29 i 30 de març de 2016. Com que moltes de les persones més actives en la militància pels drets dels animals no humans també ho són en la lluita d’altres col·lectius que pateixen opressió, també la de la classe obrera, es van donar diverses reflexions al voltant de les contradiccions que representava recolzar una vaga en un escorxador. La vaga vol millorar les condicions de treball de les treballadores i treballadors -moltes d’elles a més persones migrades- d’una empresa que causa el sofriment i una mort violenta a desenes de milers d’animals no humans al dia.

En un moment donat comencen a aparèixer crítiques a aquestes reflexions, i comencem a trobar atacs al veganisme en general, independentment de la vaga en si. Moltes fal·làcies van veure la llum del dia durant aquest debat, i ara en veurem algunes.

El premi se l’enduria @_ru_ben, com ara veurem. Per començar, vegem les fal·làcies ad personam que ataquen el suposat origen social de les persones veganes.

ad hominem _Ru_ben_1

ad hominem _Ru_ben_2

El que @_ru_ben ve a donar a entendre és que el veganisme és quelcom que només interessa a persones de classe acomodada. Un esquema argumentatiu possible seria:

P1. El veganisme és propi de pijos (sic).

P2. Els pijos (sic) són enemics de classe de la classe obrera.

C. Qualsevol argument de les persones veganes sobre lluita de classes ha de ser menystingut o ignorat.

En comptes de tenir en consideració els arguments en si per atacar-los, @_ru_ben ataca les circumstàncies personals com a pretext per desautoritzar qualsevol argument, cometent una fal·làcia ad personam del subtipus que Bordes anomena “enverinant el pou”, ja que el que es fa és crear la desconfiança en qualsevol opinió de qui rep l’atac.

En una altra piulada trobem un altre tipus d’argument -que considero fal·laç.

testaferro_Ru_ben

Aquí hi trobem una fal·làcia del testaferro, en la que es caricaturitza la posició adversària a fi de rebatre-la en una versió fàcil de desacreditar, quan en realitat els arguments més potents queden sense resposta.

P1. El veganisme es limita a estimar els animals.

P2. Estimar els animals no és quelcom que t’enfronti al poder.

P3. Per canviar realment les coses cal enfrontar-se al poder.

C. El veganisme és inútil per canviar les coses.

La simple consulta de la Viquipèdia en el seu article sobre el veganisme ofereix una visió molt més complexa sobre què és i de les implicacions que té, aspectes que no té en compte l’autor o autora dels tuits exposats.

En van aparèixer moltes més, de fal·làcies, us animo a trobar-les!

Anuncis

El messianisme: Mas i Colau

En aquesta entrada analitzarem dos exemples de dos casos diferents de fal·làcies que es troben en el mateix text, en aquest cas, del lloc web directe.cat. El títol de la peça és “Colau, la nova messies de Barcelona“, que el mitjà digital té l’atreviment de publicar sota l’apartat “notícia”.

En aquest text, es critica una fotografia publicada a Vanity Fair acompanyant un article dedicat a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en la que aquesta apareix en un gest amb els braços oberts, que és qualificat de “messiànic”. La fotografia, que ha estat reproduïda amb profusió a diversos mitjans, no està exempta de polèmica:

Colau-messies

L’autor o autora es despatxa contra Colau criticant l'”excessiu” maquillatge i ús del Photoshop en la fotografia. També que s’hagi triat una postura “inquietant i de to religiós”, que seria contradictòria amb la línia ideològica de la formació política de l’alcaldessa.

Seguidament es denuncia una doble vara de mesurar dels mitjans de comunicació ja que considera que una imatge en una postura similar però amb Artur Mas com a protagonista va suscitar moltes més crítiques i reaccions negatives; Colau no hauria rebut aquestes crítiques -sempre segons l’autor o autora-, i això seria injust.

El que és interessant és que en aquest article es comet exactament el que està denunciant, una fal·làcia de la doble vara de mesurar. Resumint, es critica molt durament en Colau el mateix que no es critica en Mas, per bé que les dues imatges són realment molt similars.

Més enllà, aquesta fal·làcia se solapa amb una altra, el que Bordes (2011) anomena fal·làcia de “dos errors no fan un encert”. Aquesta fal·làcia de nom infeliç, que em permeto humilment de rebatejar aquí com a fal·làcia de l’ull per ull, tindria un esquema argumentatiu com el següent:

P1. A emprèn una acció que perjudica a B.
(alternativament, B ha estat perjudicada en el passat)
P2. B emprèn una acció que perjudica a A.
C. L’acció de B està justificada.

Podem entendre A i B com a individus, però també com a bàndols en una guerra o conflicte armat, o en un conflicte mediàtic, etc. És senzill de comprendre com un recurs continuat a aquesta fal·làcia ens pot portar a justificar equivocadament coses que, considerades aïlladament, serien injustificables. Pensem en el conflicte entre els pobles d’Israel i Palestina, per exemple, i en com l’Estat d’Israel sovint justifica les seves accions contra el poble palestí en la història d’opressió viscuda arreu per les persones de religió jueva.

L’article que ens ocupa tracta de justificar les seves crítiques, en part, en la necessitat d’equilibrar el greuge que va rebre Artur Mas en el seu moment.

P1. Artur Mas va rebre moltes crítiques per la seva imatge “messiànica”.
P2. Ada Colau no està rebent crítiques per la seva imatge “messiànica”.
C. Criticar Ada Colau està justificat.

 

Ad verecundiam in memoriam

Fa pocs dies va fer cinc anys de la mort de Montserrat Bordes Solanas, als 44 anys, després d’una llarga lluita contra el càncer. A molts nivells, sense ella, aquest blog no existiria, com tampoc no existirien ni la meva passió per la filosofia o la meva dèria per convertir-me en professor de filosofia a la secundària.

bordes

Per començar, la Montse és l’autora del manual Las trampas de Circe, bibliografia recomanada i base de tot allò que trobareu en aquest blog.

Però, i molt més important, la Montse em va fer entendre la filosofia com quelcom que té -o ha de tenir- un impacte real a la vida d’aquelles persones que la practiquen i de les que es troben al seu voltant. La seva pròpia pràctica docent en patia, en el bon sentit, d’aquesta manera d’entendre la matèria.

Més que no pas “aprendre” filosofia o exposar-nos a la saviesa d’un “mestre” (com passa massa cops a la universitat), el poc temps que vaig ser estudiant a les seves classes vam “fer” filosofia. Una de les coses que em va sobtar més de la seva manera de realitzar una classe era que esperava que formuléssim crítiques -i crítiques fonamentades- als temes que tocava. Molt lluny dels professors que creuen allò que imparteixen és paraula revelada i que fan de la tarima el seu escenari.

Tanmateix, això no era el més sorprenent. Un cop acabat el trimestre de l’assignatura “Filosofia de la Ciència i de la Tècnica”, ens va proposar, a aquelles persones que ho desitgéssim, poder continuar treballant temes filosòfics fora d’hores de classe, en sessions de lectura preparades per ella. No he trobat cap altra professor o professora que s’ofereixi a estendre la pràctica docent sense remuneració, en les seves hores lliures, només per amor a la pràctica filosòfica. No vol dir que no n’hi hagi, sinó que són molt poc freqüents.

Sovint, quan reviso el seu manual sobre fal·làcies, acabo tornant sobre una mateixa cita, extreta de l’apartat referent a la fal·làcia per autoritat o ad verecundiam:

“Los expertos son falibles y en muchos asuntos existen opiniones contrapuestas igualmente razonables, aunque unas reciban más publicidad que otras. Con el adagio latino debemos recordar que amicus Plato, sed magis amica veritas: el tope de la justificación no está nunca ni en una persona ni en una institución. Detenerse allí con convicción de certeza epistémica denota una actitud conservadora y bloquea todo análisis posterior: no queda argumento que diseccionar, ni datos empíricos que recabar. Y esta actitud epistémica tiene su trasunto político: el razonamiento crítico es el mayor enemigo de las dictaduras y las relaciones de dominancia. De hecho, es un anarquista consumado. Dejarse silenciar por interés ante una autoridad social, económica o cultural es su propio suicidio por petitio principii.”

Sempre hi torno per recordar-me que l’ètica del llenguatge no és un joc en l’abstracte, que no busquem fal·làcies per divertir-nos o per burxar les persones amb qui discutim, sinó perquè volem anar més enllà, discutir les opinions establertes, hegemòniques, sobre els temes que ens afecten. I fer això amb rigor, tal i com ens va ensenyar la Montse, és una presa de posició etico-política (o poliètica, com podíem sentir dir el Paco Fernández Buey, un altre professor de filosofia desaparegut els darrers temps).

És més: en els temps que estem vivint, amb l’estat actual de l’educació pública, de les pràctiques del poder dels estats i dels mitjans de comunicació, esforçar-se a raonar, a argumentar èticament, ja és un acte de resistència. O el que és el mateix, una victòria.

Serveixi aquesta humil entrada com a incomplet record de l’empremta de la Montse en totes aquelles persones que vam tenir l’oportunitat de fer filosofia amb ella.

El món de les tertúlies, ad populum i ad nauseam

Un dels indrets televisius més interessants per a la cacera de fal·làcies és el format de la tertúlia. Quan no tinc ganes d’esforçar-me molt per trobar exemples d’arguments no raonables, doncs, busco tertúlies televisives. L’altre dia, i de casualitat, vaig poder veure al programa “Els matins”, de TV3, una presumpta taula plural on es discutia sobre la sentència del Tribunal Suprem que condemnava 8 persones que prèviament havien estat absoltes per l’Audiència Nacional per fets succeïts a prop del Parlament de Catalunya durant la convocatòria d’Aturem el Parlament el 14 i 15 de juny del 2011.

Aquesta tertúlia permet il·lustrar tres tipus de fal·làcies -que ho són per vulnerar el criteri de rellevància– molt recurrents en els espais de debat i intercanvi d’idees: les fal·làcies ad populum, ad numerum i ad nauseam. Com en aquest cas, poden estar relacionades, però és important poder diferenciar-les per analitzar-les acuradament.

Podeu veure el vídeo de la tertúlia aquí: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/tertulia-del-180315-part-1-sobre-la-sentencia-del-setge-al-parlament/video/5485638/

Tot i les múltiples fal·làcies que s’hi poden escoltar, i que us animo a analitzar, jo em centraré sobretot en les fal·làcies en les que poden incórrer les persones que s’informin a través d’aquesta tertúlia sobre aquest tema a causa d’un problema recurrent als mitjans de masses: la manca de pluralitat.

La fal·làcia ad populum es comet quan es defensa quelcom argumentant que es fa per sentit comú, perquè “la majoria ho pensa”. Aquí es tracta, com veurem amb la fal·làcia ad numerum, d’excitar els prejudicis que tenim a fi de no haver d’argumentar res. A la fal·làcia ad populum se la coneix com la “fal·làcia pseudodemocràtica”, ja que s’apel·la a una suposada opinió majoritària per tractar de justificar una postura. Un exemple d’aquesta fal·làcia la trobem en una de les intervencions de Vicenç Villatoro en aquesta tertúlia, concretament a partir del minut 18:10 del vídeo:

“[…] però em sembla que sí que es poden aplicar criteris… No diria de sentit comú, perquè són discutibles, però de… de… diguem-ne de carrer. Un: quan jo vaig veure les imatges del que va passar al Parlament em va semblar greu. Em va semblar greu i no acceptable. Veus allò i dius: “osti, això no ha de passar”. Dues (sic): quan vaig veure la primera sentència… Què deia? “Això s’hi val.” No, allò no s’hi val. I per tant en vaig discrepar. No-no-no absolució, no absolució… Que digui que això s’hi val… Jo crec que no s’hi val. Ara surt una sentència que diu: “no s’hi val.” Home, doncs estic d’acord amb que no s’hi val. Si el “no s’hi val” vol dir tres anys? Carai, em semblen molts anys.”

Fixeu-vos que l’únic argument que s’ha fet servir fins ara és el “sentit de carrer” que, segons Villatoro, s’entén que és comuna a “la gent del carrer”, a la “gent normal”. La fal·làcia ad populum podria esquematitzar-se, genèricament, així:

P1. La majoria de gent creu que p.
C. És veritat que p.

Que la majoria de gent cregui una cosa no vol dir que sigui veritat, i se’n podrien trobar molts exemples.

La fal·làcia ad numerum seria una variant de l’anterior, però sense necessitat de tractar-se d’una majoria que sosté una opinió, sinó d’un cert nombre de gent, unes quantes persones. Un exemple d’aquesta fal·làcia el trobem en la intervenció de Rafael de Ribot al minut 21:50:

“[…] Impunitat: jo crec que estem d’acord, no pot haver-hi impunitat. Proporcionalitat: no la puc jutjar. Però sí que hi ha un cert parany en el concepte de llibertat aplicat aquí. […]”

L’exemple és excel·lent. No pot haver-hi impunitat perquè “estem d’acord”, sense aportar més arguments -tot i que durant la tertúlia se n’aporten, en general són fal·laços-, però en canvi, de la proporcionalitat no en pot jutjar.

P1. Un cert nombre de persones creu que p.
C. És veritat que p.

La tercera fal·làcia esmentada, la fal·làcia ad nauseam, es comet quan es pretén que quelcom és cert només perquè ho hem sentit moltes vegades. Sembla estúpid, però no és poc corrent en els discursos quotidians, ja siguin al carrer o als mitjans. Només cal fixar-se en l’exemple recent de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, repetit fins la nàusea (d’aquí el nom) a la majoria de mitjans i plataformes a fi de responsabilitzar per igual tota la població d’allò que s’ha donat per anomenar crisi.

En el cas d’aquesta tertúlia, alarma la falta de pluralitat d’opinions respecte dels actes condemnats per la sentència del Tribunal Suprem. Tothom a la taula, sense excepció, repeteix que “no han quedar impunes” o que estan “completament en contra del setge” al Parlament. Respecte a l’abús de la fórmula “no pot quedar impune” o similars, hi trobem les següents intervencions:

  • Vicenç Villatoro: “No s’hi val” (minut 18:30), “Això no pot ser impune, no s’hi val” (minut 29:07).
  • Rafael de Ribot: “Ens situem en l’àmbit de la impunitat. No pot ser, no pot quedar impune” (minut 21:40).
  • Jordi Mercader: “Si haguéssim de triar entre la primera sentència, que ho deixa impune, i la segona, que segurament els castiga amb excés, jo triaria la segona.” (minut 26:37).
  • Juan José López Burniol: “Allò no tenia que haver passat, i un cop ha passat, no ho podem disculpar” (minut 32:35).

L’esquema argumentatiu seria:

P1. Villatoro, de Ribot, Mercader i López diuen que “això no pot quedar impune.”
C. És veritat que “això no pot quedar impune.”

“Repeteix quelcom fins que sigui veritat” seria la màxima de qui vol fer més “disponible cognitivament” una idea, és a dir, més fàcil de recordar quan a una persona se li presenta el tema posteriorment.

Cal fer èmfasi en que no són els tertulians els que cometen la fal·làcia, sinó qui defensa la idea repetida pel fet de ser-ho i haver quedat fixada en l’opinió d’aquella persona.

Apunt final: el terme “impunitat”, a més, s’utilitza deliberadament pel fet d’estar connotat negativament; impune seria qui, havent comès un delicte, quedés sense càstig i no qui hagués rebut una sentència absolutòria, que entén que no hi ha hagut delicte provat. En el cas que es tracta, o bé l’Audiència Nacional va absoldre les persones, o bé el Tribunal Suprem les ha condemnat; és trampós utilitzar el terme “impunitat”, ja que ningú pot haver quedat impune en el moment de la tertúlia. El llenguatge connotat també atempta contra els criteris de bona argumentació, com ja anirem veient.

 

Marc Bertomeu, Eurolliga i l'”i tu més”

A principis de gener d’aquest any, Marc Bertomeu va ser escollit secretari general del consell ciutadà de Podem a la ciutat de Barcelona. Els dies següents, i sobretot arran d’unes declaracions de Bertomeu a RAC1, en les que criticava la CUP per haver “signat un xec en blanc a CiU” amb la celebració de la pseudoconsulta del passat 9 de novembre, a les xarxes socials simpatitzants de Podem i de l’Esquerra Independentista s’enfrontaven acaloradament en alguns casos.

Amb les discussions acalorades -i és igual si ens discutim a Twitter, a l’assemblea o al bar- cal vigilar molt, car és molt probable que acabem allunyant-nos d’una ètica del discurs com la que es proposava en una altra entrada d’aquest blog; sovint, ens n’adonem més tard, un cop ja hem ferit altres persones amb desqualificacions, atacs personals i d’altres actes de parla que no aporten res a debats de fons. No descarto que hi hagi persones que tinguin la intenció de ferir però, en tot cas, l’objectiu de cercar la veritat, o un espai mínim d’acord, hauria de primar per la majoria de gent; si no, estem perdent el temps.

En aquest cas, com en molts d’altres, és senzill trobar fal·làcies, ja que es van emprar arguments que no tenien res a veure amb el fons de la qüestió. Ja vaig fer referència a la fal·làcia ad personam abusiva apel·lant a la joventut de Bertomeu en una altra entrada. Però un altre dels arguments que es van fer servir contra ell va ser el del seu origen familiar, incorrent en una nova fal·làcia ad personam, en aquest cas, circumstancial:

romà ad personam

La validesa dels arguments de Bertomeu, segons això, quedaria compromesa pel fet de ser fill de qui és, ja que l’Eurolliga és una institució “del règim” o “de la casta”. Per bé que existeix la possibilitat d’argumentar raonablement ad personam -com veurem en una futura entrada-, no és possible fer-ho per rebatre arguments concrets. Una cita que il·lustra molt bé què vull dir és la següent, de Samuel Johnson, que alhora cita Francis Bacon:

No, senyor, un argument és un argument. No puc evitar fer-hi atenció si és bo. Si es tractés d’un testimoni, podria deixar-lo de banda […] Bacon ofereix sobre aquest tema una bella imatge: el testimoni és com una fletxa llançada mitjançant un gran arc; la seva força depèn de la mà que el sosté. L’argument és com una fletxa llançada des d’una ballesta; té la mateixa força encara que la llanci una criatura.

Per tant, l’argument -no els simples testimonis- té una autonomia que el fa immune als atacs contra qui els proposa. L’argument o bé és raonable o bé no ho és, però no depèn de la respectabilitat de qui l’emet.

Una altra fal·làcia que es comet molt sovint i que trobem també en aquest debat és la fal·làcia ad personam tu quoque, llatinada que podríem traduir com “i tu més”, i que ens recorda que les discussions entre persones adultes no es diferencien tant de les que poden tenir les criatures:

leandre ad personamReconstruïm l’esquema argumentatiu:

P1. Marc Bertomeu és fill del director de l’Eurolliga.
P2. L’Eurolliga és “casta”.

C. Bertomeu no pot criticar que CUP pacti amb CiU perquè ell mateix està associat a la “casta”.

En aquest tipus de fal·làcia s’acusa la persona adversària del mateix comportament que aquesta està denunciant. De nou, ens trobem amb una fal·làcia que contravé el criteri de rellevància ja que que la persona tingui el mateix comportament que critica no és en sí mateix una raó que desacrediti l’argument.

Un altre exemple, amb una fal·làcia tu quoque que respon l’anterior fal·làcia:

ArqGlamurós tu quoqueEn aquesta piulada, @arqueoleg fa referència, amb molta seguretat, a Pau Llonch, que també havia criticat Marc Bertomeu amb d’altres arguments. Aquí estic suposant que @arqueoleg fa una amalgama de tots els arguments que apel·laven a l’origen familiar de Bertomeu, els associa a l’Esquerra Independentista, i converteix l’atac a Llonch (tu quoque) en un atac generalitzat.

P1. L’Esquerra Independentista té com a membre Pau Llonch.
P2. La família Llonch té com a membre un empresari, burgès i alcalde franquista.

C. L’Esquerra Independentista no pot criticar els orígens familiars de Bertomeu.

Com veiem, tu quoque sobre tu quoque.

És sorprenent quanta informació pot contenir una piulada, i quantes fal·làcies es poden cometre en 140 caràcters. És possible que en molts casos se n’hi pugui trobar més en nivells diferents d’interpretació. Amb ànim analític ometo aquelles fal·làcies que no m’interessa comentar, ja que això podria dificultar encara més la lectura del blog. Qualsevol comentari o crítica al respecte serà benvinguda!

(Nota final: com s’ha expressat a la presentació i justificació del blog, l’únic objectiu d’aquest és divulgar l’estudi de les fal·làcies com a eina per a una millor argumentació. No es tracta de defensar certes postures polítiques, per molt que jo tingui unes afinitats o unes altres, i tracto de buscar exemples a tot l’espectre ideològic per donar un ventall equilibrat. Per tant, vull que quedi clar que ni la tria dels exemples ni la reconstrucció dels esquemes argumentatius denoten el meu acord o desacord amb els mateixos; només m’interessa la raonabilitat o no de l’argument.

Aquesta precisió la dono per entesa per tot el blog, però he cregut convenient explicitar-la aquí ja que aquesta entrada tracta d’un debat força encès i se’n podria malinterpretar l’objectiu.)

Ciutat Morta, Arcadi Espada i el poder adult

El 8 de desembre del 2014, Arcadi Espada publicava al diari EL MUNDO un comentari sobre el documental Ciutat Morta, dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega. El comentari es titula “Empate a muertos“, en referència a un suposat equilibri entre el suïcidi de Patrícia Heras i l’atac rebut per un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona la nit que s’inicien els fets anomenats cas del 4F, que explica el documental.

Aquest comentari d’Espada dóna una idea clara de com cometre la fal·làcia ad personam per desacreditar el treball d’Artigas i Ortega. Llegint l’article, s’observa com Espada se centra en l’edat dels directors per atacar indirectament la legitimitat del documental (de pas, relacionant-ho tot amb el seu rebuig als canvis que les noves vies d’expressió troben en la difusió per internet).

espada ad personam 1Reconstruïm l’esquema argumentatiu:

P1. La facilitat d’exhibició dels treballs artístics provoca la circulació de treballs de gent jove.
P2. Els treballs de gent jove són exercicis d’aprenentatge.
P3. Els treballs d’aprenentatge haurien de restar amagats per la seva manca de qualitat.

C. Ciutat Morta manca de qualitat.

No us enganyaré, un sol fragment com aquest pot incórrer en més d’una fal·làcia, però em centro en la desqualificació que es fa del jovent, encara més patent en l’ús de l’expressió “cualquier quinceañero“, en un sentit pejoratiu, incorrent en una vulneració del principi de claredat per llenguatge connotat -en aquest cas, negativament.

Les fal·làcies ad personam tenen subtipus, segons l’objectiu de l’atac. En aquest cas, on s’ataca els directors del documental per la seva joventut, es tractaria d’una fal·làcia ad personam abusiva, perquè l’atac s’efectua contra les característiques que formen part de la identitat de la persona (edat, fenotip, ètnia, gènere, etc.). No es tracta de si els directors poden ser considerats joves o no (una categoria prou indeterminada) sinó del fet que Espada els ataca per això.

espada ad personam 2Aquí, tot i que l’autor elogia el treball per la serietat de la investigació, de nou associa la joventut amb la “incontinència” i la “ingenuïtat”, conceptes fàcilment associables a les persones joves a causa dels prejudicis contra aquest col·lectiu. Un darrer fragment:

espada ad personam 3De nou, la “passió” juvenil porta, segons Espada, a una visió esbiaixada dels fets, per bé que la investigació ha estat “encomiable”.

Els prejudicis que porten a menystenir el jovent com a col·lectiu estan molt arrelats a la societat, i són terreny abonat perquè comentaris fal·laços com els d’Espada passin com a vàlids quan tenim una infinitat de contraexemples per desmentir que tot allò que fa la gent jove és dolent o indigne de consideració.

Em ve al cap l’episodi d’atacs que va rebre fa unes setmanes Marc Bertomeu a Twitter després de ser escollit Secretari General de Podem Barcelona; n’hi va haver que l’atacaven per la seva joventut, i no pel programa o per les idees que defensava, estratègia aquesta darrera molt més honesta i efectiva. Al respecte, João França va escriure una entrada al seu blog reflexionant sobre l’episodi.

També us recomano (i això ja és una preferència personal) el blog rebels.cat i el seu llibre “Rebels amb causa. Manifest contra el poder adult” editat per Tigre de Paper; permet reflexionar sobre els prejudicis existents contra els i les joves.

Fal·làcia ad personam, “piropos” i assetjament al carrer

(Nota prèvia: he optat per la denominació “ad personam” per aquesta fal·làcia, en contra de la denominació habitual “ad hominem“, per raons de paritat del llenguatge. Ad hominem es pot traduir com a “dirigida a l’home” -en principi fent referència a la accepció androcèntrica d'”home” com a sinònim d’ésser humà- i ad personam, com a “dirigida a la persona”. Opto per aquesta darrera formulació per no fer un ús sexista del llenguatge, tenint en compte a més que la diferència a nivell de significat és inexistent.

Malgrat això, la majoria de manuals -inclòs el de Bordes (2011)- i recursos sobre fal·làcies i argumentació s’hi refereixen com ad hominem, terme molt més conegut. Vet aquí el perquè d’aquesta nota prèvia.)

Les declaracions d’Ángeles Carmona, presidenta de l’Observatori contra la Violència de Gènere del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), assegurant que el “piropo” suposa una invasió a la intimitat de les dones, i defensant la importància d’eradicar-lo, han provocat un seguit de reaccions, a favor i en contra, a les xarxes socials.

A Twitter, en concret, hi ha hagut iniciatives per visibilitzar la problemàtica amb el hashtag #EliminaunPiropo, o #PiropeaaPedroJota com a reacció a la postura del periodista Pedro J. Ramírez, que ha qualificat de “tontería” les declaracions de Carmona.

El cert és que, tot i ser un debat important, no sempre a les xarxes socials -tampoc en altres àmbits- totes les persones estan disposades a cenyir-se a unes bones pràctiques argumentatives, ja siguin les que es van enunciar en una entrada anterior, o d’altres de diferents. Sovint, el que s’imposa és la desqualificació i l’insult. Això no és culpa de les xarxes socials, però en aquestes la immediatesa de la circulació de la informació i l’abast potencial dels nostres missatges ens poden induir a precipitar-nos en el que diem i en com ho diem -o bé ja tenim per costum faltar al respecte i prou.

La fal·làcia ad personam és una de les més freqüents en molts debats, i en el batibull de contribucions al debat sobre l’assetjament, els “piropos” i el seu paper en la situació de discriminació que pateixen les dones, també apareix amb freqüència. Per il·lustrar aquesta fal·làcia ad personam de manera introductòria, he agafat exemples molt evidents, però que no per això hem de passar per alt.

En què consisteix la fal·làcia ad personam? Aquest tipus de fal·làcia contravé el principi de rellevància de les bones pràctiques argumentatives. En concret, es comet quan, en comptes d’atacar l’argument de la persona adversària, s’ataquen  les seves circumstàncies, creences o  caràcter; és a dir, s’intenta desqualificar la persona, en comptes de refutar l’argument. És curiosament efectiu en el context d’un debat encès, on la persona atacada es veu en l’obligació -sobretot si hi ha públic- d’haver de defensar-se de les acusacions. En canvi, qui ha llançat l’argument fal·laç ha quedat aparentment lliure de l’obligació d’haver de donar millors raons.

Veiem-ne un exemple, sobre les declaracions d’Ángeles Carmona que comentàvem més amunt. Entre les reaccions, hi trobem aquesta:

piropos ad hominem 5Què s’està implicant en aquesta piulada (deixant de banda el “MEMA”)? Per entendre-ho millor intentarem reconstruir l’argument de manera clara:

P1. Ángeles Carmona és una persona reprimida sexualment.
P2. Al ser una persona reprimida, té una opinió esbiaixada en contra dels “piropos“.

C. L’argument de Carmona en contra dels “piropos” no és vàlid.

Fent l’anàlisi d’aquesta manera, es veu ben clara la intenció -no sempre formulada, i no sempre conscient- d’aquesta tuitaire. És important, però, destacar que, que es tracti d’una fal·làcia o no, no depèn de que les premisses (P1 o P2) siguin proposicions certes o falses, sinó de que P1 i P2 siguin rellevants i ens portin a la conclusió (C) de manera raonable.

Altrament dit: no ens interessa aquí si Ángeles Carmona és una persona reprimida sexualment o si aquesta repressió té per resultat que la seva opinió estigui esbiaixada. Ens interessa saber si aquests factors són rellevants per dir que els arguments de Carmona contra els “piropos” no són raonablement vàlids. I, com ja s’ha avançat, això no és així: atacant la persona no s’ataca l’argument.

Veiem un altre exemple, i podeu tractar de formular-lo com a argument vosaltres, per anar agafant pràctica (nota: està deixant entendre, per l’aspecte de Carmona, que aquesta s’ha operat amb intencions estètiques):

piropo ad hominem 3

Agrupades al hashtag #EliminaunPiropo, diverses persones han intentat donar visibilitat al problema de l’assetjament verbal i sexual al carrer i, com sol passar, gent que no està d’acord amb l’eliminació d’aquesta pràctica social ha donar el seu parer, caient de vegades en la fal·làcia ad personam:

piropo ad hominem 2 piropos ad hominemSi ens preocupa l’ètica del discurs, un dels exercicis saludables és l’aplicació constant del principi de caritat interpretativa quan intentem reconstruir arguments d’altri, fins i tot els que semblen tenir intencions clarament destructives. La interpretació que us proposo aquí és la següent, per molt absurda que pugui semblar:

P1. Les dones que estan en contra dels piropos no n’han rebut cap a la seva vida.
P2. Si no han rebut cap piropo, no tenen prou experiència per parlar del tema.

C. Els arguments que vénen d’aquestes dones no són vàlids.

En realitat, per reconstruir aquest argument, aquí jo he fet trampa. És prou evident que les dues piulades que us he mostrat pretenien insinuar que les dones que estan en contra dels piropos no són prou atractives com per haver-ne rebut (substituiríem P2 amb aquesta proposició), i que potser estan tan ressentides per aquest fet que volen eradicar-los (afegiríem una nova premissa P3). Si he fet aquesta petita trampa és perquè la primera versió de l’argument em semblava menys absurda que la segona i, potser, més defensable. De nou, en tot cas, ens trobem davant d’una fal·làcia ad personam claríssima. Si els arguments de qui vol acabar amb aquests piropos no són vàlids, no serà per cap circumstància personal de qui ho defensa -siguin aquestes circumstàncies reals o inventades per qui vol desqualificar.