El messianisme: Mas i Colau

En aquesta entrada analitzarem dos exemples de dos casos diferents de fal·làcies que es troben en el mateix text, en aquest cas, del lloc web directe.cat. El títol de la peça és “Colau, la nova messies de Barcelona“, que el mitjà digital té l’atreviment de publicar sota l’apartat “notícia”.

En aquest text, es critica una fotografia publicada a Vanity Fair acompanyant un article dedicat a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en la que aquesta apareix en un gest amb els braços oberts, que és qualificat de “messiànic”. La fotografia, que ha estat reproduïda amb profusió a diversos mitjans, no està exempta de polèmica:

Colau-messies

L’autor o autora es despatxa contra Colau criticant l'”excessiu” maquillatge i ús del Photoshop en la fotografia. També que s’hagi triat una postura “inquietant i de to religiós”, que seria contradictòria amb la línia ideològica de la formació política de l’alcaldessa.

Seguidament es denuncia una doble vara de mesurar dels mitjans de comunicació ja que considera que una imatge en una postura similar però amb Artur Mas com a protagonista va suscitar moltes més crítiques i reaccions negatives; Colau no hauria rebut aquestes crítiques -sempre segons l’autor o autora-, i això seria injust.

El que és interessant és que en aquest article es comet exactament el que està denunciant, una fal·làcia de la doble vara de mesurar. Resumint, es critica molt durament en Colau el mateix que no es critica en Mas, per bé que les dues imatges són realment molt similars.

Més enllà, aquesta fal·làcia se solapa amb una altra, el que Bordes (2011) anomena fal·làcia de “dos errors no fan un encert”. Aquesta fal·làcia de nom infeliç, que em permeto humilment de rebatejar aquí com a fal·làcia de l’ull per ull, tindria un esquema argumentatiu com el següent:

P1. A emprèn una acció que perjudica a B.
(alternativament, B ha estat perjudicada en el passat)
P2. B emprèn una acció que perjudica a A.
C. L’acció de B està justificada.

Podem entendre A i B com a individus, però també com a bàndols en una guerra o conflicte armat, o en un conflicte mediàtic, etc. És senzill de comprendre com un recurs continuat a aquesta fal·làcia ens pot portar a justificar equivocadament coses que, considerades aïlladament, serien injustificables. Pensem en el conflicte entre els pobles d’Israel i Palestina, per exemple, i en com l’Estat d’Israel sovint justifica les seves accions contra el poble palestí en la història d’opressió viscuda arreu per les persones de religió jueva.

L’article que ens ocupa tracta de justificar les seves crítiques, en part, en la necessitat d’equilibrar el greuge que va rebre Artur Mas en el seu moment.

P1. Artur Mas va rebre moltes crítiques per la seva imatge “messiànica”.
P2. Ada Colau no està rebent crítiques per la seva imatge “messiànica”.
C. Criticar Ada Colau està justificat.

 

Anuncis

Fernández Díaz, immigració i goteres

Sovint, quan s’argumenta, es fan servir analogies per ajudar a fer més entenedora la idea que s’està defensant o per fer més atractiu el discurs. L’ús d’analogies és una estratègia molt útil ja que parteix de la realitat coneguda -o suposadament coneguda- de les persones receptores del discurs per ressaltar allò que de conegut té l’argument o realitat nova que es descriu. A més, és un recurs que pot ser perfectament legítim i que s’ha utilitzat amb profusió al llarg de la història de l’oratòria.

Ara bé, comparar segons quines situacions pot servir, també, per confondre l’audiència i fer passar per veritats coses que no són indiscutibles, ajudant a legitimar als ulls del públic situacions que, altrament, serien obertament injustificables. Quan trobem discursos que contenen analogies que no ens semblen convincents, hauríem de tenir la disposició i la capacitat d’examinar atentament quina comparació s’està fent, i veure si no s’està cometent un error o una imprudència al posar, costat per costat, fenòmens de naturalesa o forma diferent. Quan això passi, és a dir, quan una analogia la trobem fal·laç, en trobarem davant d’un cas de fal·làcia per falsa analogia.

Un exemple recent d’aquest tipus de fal·làcia és l’analogia que fa Jorge Fernández Díaz quan compara la immigració provinent de fora de la Unió Europea en direcció a aquesta amb un cas de goteres que amenacen amb inundar la “casa” (la UE). Fernández Díaz, ministre de l’Interior espanyol, utilitza aquesta analogia per atacar la proposta de repartiment de persones migrades entre els països de la UE per evitar-ne la concentració (sobretot arrel de l’arribada de persones refugiades de països afectats per conflictes armats, que se sumen a les persones que decideixen abandonar el seu país senzillament per millorar les seves condicions de vida).

Més concretament, Fernández Díaz diu el següent:

“Es como si tuviéramos una casa en la que hay muchas goteras que están inundando diversas habitaciones de esa casa, y en lugar de taponar esas goteras en el tejado, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones. Ése es el programa de reubicación. No soluciona para nada el problema.”

Tristament, la simplificació de situacions molt complexes pot ser vista com a plain speaking, un “parlar clar” que dóna imatge de “persona normal”. Però darrere d’aquest “parlar clar” del ministre podem ensumar que alguna cosa no funciona.

Per analitzar un fragment sospitós de falsa analogia ens hem de preguntar si, pel que fa a la situació argumentativa concreta, al tema concret, l’analogia és correcta o no. Una estratègia útil és considerar separadament els elements posats en relació. Les persones migrants poden ser considerades com aigua? Les fronteres funcionen com una teulada? Podem pensar en la UE com en una casa on cada país és una habitació?

Per començar, les persones que creuen -o proven de creuar- les nostres fronteres són això, persones, i no un element inanimat com l’aigua; això fa que, d’entrada, tinguem unes obligacions morals -i legals, tenint en compte el dret internacional i els drets humans- cap a les migrants que no tenim cap un objecte com és l’aigua. Una analogia com la del ministre alimenta retòricament la imatge de la immigració com a quelcom no personal, una massa informe, i no d’individus que senten, pensen i desitgen.

Pensar en les fronteres com en una teulada, en aquest cas, tampoc és una imatge raonable. Les fronteres impermeables, com les que sembla reivindicar Fernández Díaz, són més un problema que no pas una solució, sobretot en termes de vides humanes. Però la imatge d’una teulada que pateix de filtracions -que, a més, amenacen amb la inundació de la casa- afegeix el matís d’urgència i de situació insostenible, fins i tot de catàstrofe, tot i que no en el sentit d’evitar més morts a la Mediterrània, sinó tot el contrari; caldria blindar-les encara més…

La immigració com a inundació a més de ser quelcom deshumanitzador (com ho són els termes “onada”, “tsunami”, “allau”, aplicats a l’arribada de persones nouvingudes), és catastrofista. Ens ofega -com a societat- la immigració? És evident que no. De fet, sabem perfectament que durant els períodes d’expansió econòmica, els països rics han buscat activament l’arribada de més mà d’obra barata. Fins i tot deixant de banda criteris ètics bàsics -com que les persones migrants tenen drets i llibertats que s’han de garantir i respectar- la immigració no és un llast social ni econòmic. No ens “ofeguem” sota la immigració.

I, finalment, anant al cas concret de la proposta de reubicació entre països de la UE -que d’altra banda aniria en contra de la llibertat de les persones per decidir on viure-, seria igual de ridícula que la imatge d’una família repartint l’aigua de les goteres entre les diferents habitacions d’una casa? Hi estiguem a favor o en contra, la reubicació no s’hi pot comparar, perquè el que es pretén és repartir solidàriament la cura de persones refugiades fent que no siguin només uns pocs països els que se’n facin càrrec. Repartir aigua entre habitacions fa la casa sencera inhabitable. Repartir persones entre països no.

 

Bonus: López Burniol, l’Estat propi i fal·làcies causals

A l’entrada anterior, vaig decidir centrar-me en “només” tres tipus de fal·làcies que atemptaven contra un dels criteris del Codi de Bones Pràctiques Argumentatives, en concret, el de rellevància. Fins ara, només ens hem fixat en les vulneracions contra aquest criteri; voldria aprofitar una de les aportacions del tertulià Juan José López Burniol en la mateixa taula d’opinió, per introduir, ni que sigui molt per sobre, les fal·làcies que atempten contra el criteri de suficiència.

Aquest criteri exigeix que la informació de les premisses sigui suficient per defensar eficaçment la conclusió. És a dir, que no ens quedem a mitges a l’hora de defensar una conclusió, sinó que les premisses siguin prou potents, en nombre i en importància, per a fer-ho.

I aquí és on Juan José López Burniol falla -des del meu punt de vista, i des de la meva interpretació del seu argument- en la seva intervenció a partir del minut 31:20 aproximadament, que transcric a continuació.

“He pensat una cosa que he pensat moltes vegades, que això és un problema general a Catalunya respecte a la vigència de l’ordenament jurídic i la necessitat d’emplear (sic), en la mida que sigui necessària, ho diré: la força per imposar.

Pudé (sic) el fet de que Catalunya no tingui un estat propi ha fet que no tingui una sensibilitat especial per això.”

López està atacant aquelles persones que pensen que una absolució de les persones que havien estat acusades per protestar davant del Parlament de Catalunya a instàncies d’Aturem El Parlament era una sentència justa, i acusa aquestes persones de menysprear la importància de la utilització del monopoli de la violència que té l’Estat, en aquest, cas, els aparells policial i judicial.

Com explica aquest suposat menyspreu? De la manera següent (esquema argumentatiu):

P1. Catalunya no ha tingut mai un Estat propi.
P2. Tenir un Estat propi comporta un recolzament més important a l’ús de la força per fer respectar l’ordenament jurídic.
C. Per la falta d’un Estat propi, hi ha un rebuig a l’ús de la força per fer respectar l’ordenament jurídic a Catalunya.

D’aquesta manera, López crea una relació de causa-efecte entre la manca d’Estat propi i l’actitud negativa per part de la ciutadania sobre l’ús de la violència per part de l’Estat. És suficient per explicar aquesta actitud negativa? Clarament no, tenim molts contraexemples d’Estats propis on la seva ciutadania es manifesta contra els aparells repressius dels mateixos.

Així, podríem catalogar aquest argument fal·laç com a exemple de la fal·làcia anomenada “de la causa complexa“, és a dir, que si concedim que la causa que se’ns presenta és real, no és suficient per explicar la conseqüència, ja que aquesta té un conjunt molt complex de causes que no es pot reduir a una de sola.

Aquest argument fal·laç de López, a més, ve recolzat per la retòrica ad nauseam de l’Estat propi, compartit per diverses instàncies mediàtiques, que repeteix que amb l’assoliment d’aquest se solucionarien gran part dels problemes. La repetició contínua de segons quins enunciats, recordem, fa que siguin més difícils de qüestionar en el moment en el que algú en fa ús, i sembla dispensar qui l’emet d’haver d’argumentar raonablement el que defensa.

*Nota: es podria considerar que la P2 no només no és suficient, sinó que no és rellevant en absolut, i per tant seria una fal·làcia que va contra el criteri de rellevància, i no de suficiència. Jo he triat donar la interpretació més generosa a l’argument de López, per poder utilitzar-lo com a exemple en aquest sentit, però l’altra interpretació, ben argumentada, és ben legítima.

Un codi de bones pràctiques per a l’argumentació

A l’entrada anterior, on s’explica què és una fal·làcia de manera general, es feia referència a un “codi” de bones pràctiques argumentatives que potser, en un context normalment associat a la lògica, sona estrany. Parlar de “bones pràctiques” té quelcom de normatiu, d’obligatori des d’un punt de vista ètic. I és que les fal·làcies, segons el punt de vista adoptat en aquest blog, no són desviacions de la correcció argumental lògica, sinó de la correcció ètica en l’àmbit del discurs. Les fal·làcies que es cometen, com ja s’ha insinuat en alguna altra entrada, es cometen a voltes per ignorància, sí, però a voltes amb l’objectiu de guanyar un debat o aconseguir un objectiu -allò de que la fi justifica els mitjans.

El punt de vista ètic pel que fa al discurs parteix d’unes premisses clares en les que la discussió pacífica i tan lliure de les relacions de dominació com sigui possible és la base per un procés de presa de decisions democràtic -i democratitzador. Que totes les persones de la societat hi puguin participar en igualtat de condicions és un altre dels pilars d’una ètica com la que estem desgranant. Montserrat Bordes Solanas, a Las trampas de Circe, fa una proposta de codi pels intercanvis d’arguments que es vulguin constructius i que, alhora, amb alguns dels seus punts, ens marca la diferència entre un argument raonable o acceptable racionalment i un argument fal·laç. Aquest codi consta de set punts:

  1. Principi de caritat interpretativa. Si considerem que tots els missatges que emetem són ambigus, és important, a l’hora d’intercanviar arguments, que fem un esforç per donar-li la millor interpretació possible, d’acord amb el que sabem de la persona emissora. Reconstruir els arguments de manera contrària a la que seria més coherent impedeix un intercanvi fluid i constructiu.
  2. Principi de suspensió del judici interpretatiu. Cal assumir, d’entrada, el compromís de suspendre l’argumentació si no es pot defensar cap postura amb èxit, acceptant provisionalment que pot vèncer. Si no, podem caure en un intercanvi repetitiu, on només es pretén guanyar per insistència en els propis arguments precaris. Fer una recerca de més informació per, més endavant, reprendre l’argumentació seria una bona solució.
  3. Principi de fal·libilitat doxàstica. Tractar els nostres arguments, la nostra postura d’inici, com una veritat parcial -per molt ben fonamentada que estigui- és clau per tenir un intercanvi veritablement ric, ja que ens permetrà escoltar activament les altres parts i adoptar una actitud crítica també envers els nostres propis arguments. Hem d’estar preparades i preparats per assumir que podem estar en un error, i poder tenir la disposició d’ànim adequada per corregir-nos. No acostumem a fer-ho: passa sovint que quan ens convencen amb arguments racionals tenim el sentiment d’haver estat víctimes de coacció; en canvi, quan ens rendim a les postures defensades amb trucs retòrics i l’oratòria tendim a pensar que ja estàvem d’acord amb els arguments des del principi…
  4. Principi de rellevància argumentativa. Els arguments triats han de ser rellevants per a la discussió, i cal evitar estratègies de distracció, elements externs al debat o retòrica il·lícita que sovint busquen evitar la confrontació amb els arguments contraris per incapacitat per rebatre’ls.
  5. Principi de suficiència argumentativa. Els arguments, a més de ser rellevants, han de ser suficients per poder acceptar racionalment la conclusió que es proposa, tant en nombre, com en força argumentativa.
  6. Principi de claredat. Els arguments han de ser prou clars i distints per poder ser sospesats fàcilment, evitant llenguatges connotats, barroquisme retòric o termes massa tècnics pel context de l’argumentació.
  7. Recerca de la veritat. Aquest punt fa referència a l’objectiu de l’intercanvi d’arguments, i en determina l’actitud. L’orientació dels arguments hauria de ser apropar-se a la veritat, no buscar el benefici personal ni el lluïment del propi discurs.

Aquest serà el marc de referència en el que ens situarem a l’hora d’analitzar les fal·làcies quotidianes, entre d’altres errors d’argumentació. És un codi que pot ser millorat, però d’entrada ens ofereix un punt de partida clar des del qual començar la nostra cacera de fal·làcies; en concret, les fal·làcies que analitzarem les classificarem segons si ho són pel fet de contravenir els principis 4, 5 o 6. Per tant, trobarem tres tipus de fal·làcies segons el criteri que violin: el de rellevància, el de suficiència o el de claredat.

Comença la cacera.