Bonus: López Burniol, l’Estat propi i fal·làcies causals

A l’entrada anterior, vaig decidir centrar-me en “només” tres tipus de fal·làcies que atemptaven contra un dels criteris del Codi de Bones Pràctiques Argumentatives, en concret, el de rellevància. Fins ara, només ens hem fixat en les vulneracions contra aquest criteri; voldria aprofitar una de les aportacions del tertulià Juan José López Burniol en la mateixa taula d’opinió, per introduir, ni que sigui molt per sobre, les fal·làcies que atempten contra el criteri de suficiència.

Aquest criteri exigeix que la informació de les premisses sigui suficient per defensar eficaçment la conclusió. És a dir, que no ens quedem a mitges a l’hora de defensar una conclusió, sinó que les premisses siguin prou potents, en nombre i en importància, per a fer-ho.

I aquí és on Juan José López Burniol falla -des del meu punt de vista, i des de la meva interpretació del seu argument- en la seva intervenció a partir del minut 31:20 aproximadament, que transcric a continuació.

“He pensat una cosa que he pensat moltes vegades, que això és un problema general a Catalunya respecte a la vigència de l’ordenament jurídic i la necessitat d’emplear (sic), en la mida que sigui necessària, ho diré: la força per imposar.

Pudé (sic) el fet de que Catalunya no tingui un estat propi ha fet que no tingui una sensibilitat especial per això.”

López està atacant aquelles persones que pensen que una absolució de les persones que havien estat acusades per protestar davant del Parlament de Catalunya a instàncies d’Aturem El Parlament era una sentència justa, i acusa aquestes persones de menysprear la importància de la utilització del monopoli de la violència que té l’Estat, en aquest, cas, els aparells policial i judicial.

Com explica aquest suposat menyspreu? De la manera següent (esquema argumentatiu):

P1. Catalunya no ha tingut mai un Estat propi.
P2. Tenir un Estat propi comporta un recolzament més important a l’ús de la força per fer respectar l’ordenament jurídic.
C. Per la falta d’un Estat propi, hi ha un rebuig a l’ús de la força per fer respectar l’ordenament jurídic a Catalunya.

D’aquesta manera, López crea una relació de causa-efecte entre la manca d’Estat propi i l’actitud negativa per part de la ciutadania sobre l’ús de la violència per part de l’Estat. És suficient per explicar aquesta actitud negativa? Clarament no, tenim molts contraexemples d’Estats propis on la seva ciutadania es manifesta contra els aparells repressius dels mateixos.

Així, podríem catalogar aquest argument fal·laç com a exemple de la fal·làcia anomenada “de la causa complexa“, és a dir, que si concedim que la causa que se’ns presenta és real, no és suficient per explicar la conseqüència, ja que aquesta té un conjunt molt complex de causes que no es pot reduir a una de sola.

Aquest argument fal·laç de López, a més, ve recolzat per la retòrica ad nauseam de l’Estat propi, compartit per diverses instàncies mediàtiques, que repeteix que amb l’assoliment d’aquest se solucionarien gran part dels problemes. La repetició contínua de segons quins enunciats, recordem, fa que siguin més difícils de qüestionar en el moment en el que algú en fa ús, i sembla dispensar qui l’emet d’haver d’argumentar raonablement el que defensa.

*Nota: es podria considerar que la P2 no només no és suficient, sinó que no és rellevant en absolut, i per tant seria una fal·làcia que va contra el criteri de rellevància, i no de suficiència. Jo he triat donar la interpretació més generosa a l’argument de López, per poder utilitzar-lo com a exemple en aquest sentit, però l’altra interpretació, ben argumentada, és ben legítima.

Anuncis

El món de les tertúlies, ad populum i ad nauseam

Un dels indrets televisius més interessants per a la cacera de fal·làcies és el format de la tertúlia. Quan no tinc ganes d’esforçar-me molt per trobar exemples d’arguments no raonables, doncs, busco tertúlies televisives. L’altre dia, i de casualitat, vaig poder veure al programa “Els matins”, de TV3, una presumpta taula plural on es discutia sobre la sentència del Tribunal Suprem que condemnava 8 persones que prèviament havien estat absoltes per l’Audiència Nacional per fets succeïts a prop del Parlament de Catalunya durant la convocatòria d’Aturem el Parlament el 14 i 15 de juny del 2011.

Aquesta tertúlia permet il·lustrar tres tipus de fal·làcies -que ho són per vulnerar el criteri de rellevància– molt recurrents en els espais de debat i intercanvi d’idees: les fal·làcies ad populum, ad numerum i ad nauseam. Com en aquest cas, poden estar relacionades, però és important poder diferenciar-les per analitzar-les acuradament.

Podeu veure el vídeo de la tertúlia aquí: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/tertulia-del-180315-part-1-sobre-la-sentencia-del-setge-al-parlament/video/5485638/

Tot i les múltiples fal·làcies que s’hi poden escoltar, i que us animo a analitzar, jo em centraré sobretot en les fal·làcies en les que poden incórrer les persones que s’informin a través d’aquesta tertúlia sobre aquest tema a causa d’un problema recurrent als mitjans de masses: la manca de pluralitat.

La fal·làcia ad populum es comet quan es defensa quelcom argumentant que es fa per sentit comú, perquè “la majoria ho pensa”. Aquí es tracta, com veurem amb la fal·làcia ad numerum, d’excitar els prejudicis que tenim a fi de no haver d’argumentar res. A la fal·làcia ad populum se la coneix com la “fal·làcia pseudodemocràtica”, ja que s’apel·la a una suposada opinió majoritària per tractar de justificar una postura. Un exemple d’aquesta fal·làcia la trobem en una de les intervencions de Vicenç Villatoro en aquesta tertúlia, concretament a partir del minut 18:10 del vídeo:

“[…] però em sembla que sí que es poden aplicar criteris… No diria de sentit comú, perquè són discutibles, però de… de… diguem-ne de carrer. Un: quan jo vaig veure les imatges del que va passar al Parlament em va semblar greu. Em va semblar greu i no acceptable. Veus allò i dius: “osti, això no ha de passar”. Dues (sic): quan vaig veure la primera sentència… Què deia? “Això s’hi val.” No, allò no s’hi val. I per tant en vaig discrepar. No-no-no absolució, no absolució… Que digui que això s’hi val… Jo crec que no s’hi val. Ara surt una sentència que diu: “no s’hi val.” Home, doncs estic d’acord amb que no s’hi val. Si el “no s’hi val” vol dir tres anys? Carai, em semblen molts anys.”

Fixeu-vos que l’únic argument que s’ha fet servir fins ara és el “sentit de carrer” que, segons Villatoro, s’entén que és comuna a “la gent del carrer”, a la “gent normal”. La fal·làcia ad populum podria esquematitzar-se, genèricament, així:

P1. La majoria de gent creu que p.
C. És veritat que p.

Que la majoria de gent cregui una cosa no vol dir que sigui veritat, i se’n podrien trobar molts exemples.

La fal·làcia ad numerum seria una variant de l’anterior, però sense necessitat de tractar-se d’una majoria que sosté una opinió, sinó d’un cert nombre de gent, unes quantes persones. Un exemple d’aquesta fal·làcia el trobem en la intervenció de Rafael de Ribot al minut 21:50:

“[…] Impunitat: jo crec que estem d’acord, no pot haver-hi impunitat. Proporcionalitat: no la puc jutjar. Però sí que hi ha un cert parany en el concepte de llibertat aplicat aquí. […]”

L’exemple és excel·lent. No pot haver-hi impunitat perquè “estem d’acord”, sense aportar més arguments -tot i que durant la tertúlia se n’aporten, en general són fal·laços-, però en canvi, de la proporcionalitat no en pot jutjar.

P1. Un cert nombre de persones creu que p.
C. És veritat que p.

La tercera fal·làcia esmentada, la fal·làcia ad nauseam, es comet quan es pretén que quelcom és cert només perquè ho hem sentit moltes vegades. Sembla estúpid, però no és poc corrent en els discursos quotidians, ja siguin al carrer o als mitjans. Només cal fixar-se en l’exemple recent de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, repetit fins la nàusea (d’aquí el nom) a la majoria de mitjans i plataformes a fi de responsabilitzar per igual tota la població d’allò que s’ha donat per anomenar crisi.

En el cas d’aquesta tertúlia, alarma la falta de pluralitat d’opinions respecte dels actes condemnats per la sentència del Tribunal Suprem. Tothom a la taula, sense excepció, repeteix que “no han quedar impunes” o que estan “completament en contra del setge” al Parlament. Respecte a l’abús de la fórmula “no pot quedar impune” o similars, hi trobem les següents intervencions:

  • Vicenç Villatoro: “No s’hi val” (minut 18:30), “Això no pot ser impune, no s’hi val” (minut 29:07).
  • Rafael de Ribot: “Ens situem en l’àmbit de la impunitat. No pot ser, no pot quedar impune” (minut 21:40).
  • Jordi Mercader: “Si haguéssim de triar entre la primera sentència, que ho deixa impune, i la segona, que segurament els castiga amb excés, jo triaria la segona.” (minut 26:37).
  • Juan José López Burniol: “Allò no tenia que haver passat, i un cop ha passat, no ho podem disculpar” (minut 32:35).

L’esquema argumentatiu seria:

P1. Villatoro, de Ribot, Mercader i López diuen que “això no pot quedar impune.”
C. És veritat que “això no pot quedar impune.”

“Repeteix quelcom fins que sigui veritat” seria la màxima de qui vol fer més “disponible cognitivament” una idea, és a dir, més fàcil de recordar quan a una persona se li presenta el tema posteriorment.

Cal fer èmfasi en que no són els tertulians els que cometen la fal·làcia, sinó qui defensa la idea repetida pel fet de ser-ho i haver quedat fixada en l’opinió d’aquella persona.

Apunt final: el terme “impunitat”, a més, s’utilitza deliberadament pel fet d’estar connotat negativament; impune seria qui, havent comès un delicte, quedés sense càstig i no qui hagués rebut una sentència absolutòria, que entén que no hi ha hagut delicte provat. En el cas que es tracta, o bé l’Audiència Nacional va absoldre les persones, o bé el Tribunal Suprem les ha condemnat; és trampós utilitzar el terme “impunitat”, ja que ningú pot haver quedat impune en el moment de la tertúlia. El llenguatge connotat també atempta contra els criteris de bona argumentació, com ja anirem veient.